Carol, l’eloqüent mirada de l’amor i el desig

carol

Patricia Higgsmith va escriure Carol l’any 1952 i el director Todd Haynes l’ha adaptat al cinema l’any 2016. Sembla que la novel·la hagi esperat expressament aquest mig segle llarg per caure en les mans d’un director capaç de fer-ne una adaptació tan fidel a la novel·la com al seu propi estil com a cineasta. Haynes, la filmografia del qual se sustenta en la revisió postmoderna del melodrama clàssic (recordem Lejos del cielo), ha trobat una obra que li ajusta com anell al dit en aquest text de Patricia Highsmith que relata la història d’amor possible entre dues dones. L’autora d’Estranys en un tren o la saga Ripley va publicar amb pseudònim aquell llibre que va aixecar força polseguera per la seva mirada lliure i oberta a les relacions lèsbiques, i fins i tot va “gosar” tancar amb un final gairebé feliç la història de Therese i la fascinant Carol.

Haynes, que s’ha dedicat a desmuntar el melodrama clàssic arrossegant-lo cap a les seves dèries personals –entre les quals l’homosexualitat i la transgressió de les normes socials establertes-, ha caigut rendit als peus Carol igual que els espectadors ho fem amb Cate Blanchet, que literalment enamora a tothom amb la seva classe, elegància i sofisticació. Així és com Todd Haynes ha aconseguit que tot el públic que vagi a veure Carol se senti com la pròpia Therese, una sorprenent Rooney Mara capaç de transmetre els dubtes i la transformació personal del seu personatge. L’enamorament de Therese, la seva fascinació per Carol i el garbuix d’emocions que li passen pel cap, el cor i altres parts del cos són la base del suspens d’aquesta història narrada a través de mirades, de gestos, de reflexos en el vidre i d’una elegància com feia temps no veiem en una gran pantalla.

Haynes es mostra fidel a sí mateix i també a la novel·la –malgrat que en el pas al cinema es perden personatges secundaris i una part del viatge, el real i el mental, que fan les dues protagonistes. En la seva adaptació, s’ha inspirat en les fotografies de Saul Leiter i els quadres d’Edward Hopper per recrear el Nova York dels anys 50 on té lloc la novel·la. Tal i com mana el melodrama, també s’ha sustentat en una gloriosa banda sonora de Carter Burwell que reforça els aspectes emocionals de la història. Però fidel tant a la seva mirada postmoderna com a la transgressió que es va permetre Patricia Highsmith, ha trencat les normes estrictes del melodrama per regalar-nos aquest final ple de possibilitats, on la il·lusió de l’amor i el desig s’expressa a través d’una eloqüent mirada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s