Resulta força complicat posicionar-se davant la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, la desconcertant Julieta. El film, protagonitzat per Emma Suárez i Adriana Ugarte, és un melodrama maternofilial que reuneix alguna de les dèries presents en la filmografia del director manxec: la dona que pateix, la passió amorosa, el suspens… Però hi ha alguna cosa en aquesta pel·lícula inclassificable que ens parla d’un Almodóvar en procés de transformació.
En els darrers, la filmografia d’Almodóvar ha entrat en una fase de maduresa que té en Volver i La piel que habito els grans títols de referència. Des de llavors, el director manxec està explorant els límits del seu propi estil. Això és el que fa amb aquesta Julieta plena d’autoreferències que es mostren a través de cites i elements que remeten a la seva obra d’una forma el·líptica: Una càmera tafanera es fixa subtilment les portades dels llibres de Marguerite Duras o en la foto de Chavela vargas, en els papers pintats de les parets o les arracades “ochenteras”; un diàleg fugisser menciona a Patricia Highsmith, algunes imatges ens teletransporten al cinema de Hitchcock (els primers plans femenins, la majordoma de Rossy de Palma, les onades contra les roques…); la música d’Alberto Iglesias ens descriu una atmosfera de thriller melodramàtic…
Almodóvar juga a ser almodovarià sense acabar-ho de ser, com si fugís de sí mateix. Es percep l’empremta d’un director vol seguir complaent al seu públic i al mateix temps intenta fugir de tot allò que ell mateix representa. La presència mateixa d’Emma Suàrez, una actriu que encaixa tan poc en l’univers de les “chicas Almodóvar”, ja es per si mateixa una declaració d’intencions.
Per tot plegat, Julieta és al mateix temps el zenit de l’amanerament almodovarià i la seva pròpia depuració. Aquesta contradicció és la que fa de Julieta una pel·lícula irregular, amb grans llacunes de guió i pèrdues de ritme que es tradueixen en pèrdues d’interès de la història (especialment tot el capítol de la vida de Julieta amb el pescador gallec).
Hi ha també en aquest film una mena d’aposta per l’estètica de la inversemblança. El director porta contínuament la pel·lícula al límit del naufragi, i es (ens) posa a prova contínuament amb el·lipsis, flashbacks i girs argumentals que són la clau que acaba mantenint Julieta en la línia de flotació. En definitiva, aquest és un exercici atrevit i ple de riscos no sempre reeixit, però prou suggeridor al capdavall. I amb totes aquestes contradiccions, Julieta és una obra singular dins la trajectòria almodovariana.
Cinema i altres urgències 