Ficció i documental, dues estratègies indistintes per crear un únic llenguatge cinematogràfic. Perquè el cinema s’ha d’escriure, i reescriure, fins que el retrat de la realitat s’assembli a la ficció que el cineasta ha creat en el seu cap. La memòria com a artefacte (re)creat, la història com a ingredient per fusionar ficció i documental, el temps com a matèria dels somnis cinematogràfics. El cinema com a verí i antídot al mateix temps. El director com a espectador perpetu, l’espectador com a cineasta en potència. Són només els esbossos d’algunes idees reals o imaginades sobre el que va dir i mostrar Víctor Erice dijous 12 de maig a la Filmoteca de Catalunya.
Cinema i altres urgències 