El teatre com un acte d’amor; aquella nostàlgia (txèkhoviana) dels temps que canvien; el teatre independent i arriscat vs el teatre comercial i de masses; la memòria que es perd; el teatre que penja, com titelles, d’un fil; la vida (i la mort) dalt de l’escenari. Quatre impressions ràpides al voltant de “Qui bones obres farà“, de Pep Tosar, que vam anar a veure al TNC uns quants membres de l’equip del blog Prova i error.
A partir de L’hort dels cirerers, d’Anton Txèkhov, Tosar construeix una història de teatre dins del teatre sobre una companyia que es veu obligada a abandonar la sala on ha treballat els últims quaranta anys. Els deutes acumulats fan impossible la continuïtat i per acomiadar-se la companyia assaja La Gavina, l’obra amb la qual tot havia començat quaranta anys enrere.
Sembla que Tosar ha posat bona part de vivències personals en aquest text on hi ressona la història de la fundació del Teatre Lliure i la “polèmica” sobre el Círcol Maldà.
Cinema i altres urgències 