Aquest mes de juliol he vist tres muntatges teatrals que d’alguna manera o altre juguen amb la proximitat amb el públic. Obres de petit format, drames i comèdies, representades en escenaris que no són els habituals, algunes en procés de construcció i totes ells amb els actors pràcticament a tocar, cosa que transforma l’experiència i la fa més propera, compromesa i intensa.
- Les alegres casades de Windsor
La companyia Parking Shakespeare posa en escena aquesta comèdia de William Shakespeare que té al díscol Falstaff com a protagonista. L’obra es representa a la fresca, sota l’ombra dels arbres del Parc de l’Estació del Nord, un espai circular a l’aire lliure que té unes gradetes de pedra per poder seure i des d’on tens una visió 360º dels actors (que de vegades fins i tot s’asseuen al teu costat”.
Parking Shakespeare han fet una adaptació d’aires vodevilescos, o com ells diuen, a la manera de Benny Hill, i la veritat és que aquest esperit yeye li prova molt bé a una història d’embolics de faldilles, marits gelosos, amants ronyosos i altres espècimens. No és fàcil fer una screwball comedy però els de Parking Shakespeare han trobat el to, el ritme, el vestuari i la música dels Pajaritos per fer-ho possible.
S’estaran fins a finals de mes al Parc de l’Estació del Nord.
2.Misèria
Misèria es pot veure fins el dia 29 a la Destil·leria Espai Cultural de Mataró, i les entrades ja estan exhaurides. Però val la pena deixar constància d’aquest muntatge dirigit per Pere Vázquez i que adapta al teatre l’obra Misery, una popular novel·la d’Stephen King, també adaptada al cinema.
L’èxit d’aquest muntatge es basa en dos factors. El primer, l’encert de l’ubicació on es representa: un petit sòtan, humit i de parets rugoses, que es converteix en la sòrdida habitació on Annie Wilkes té segrestat al seu estimat escriptor Paul Sheldon. L’espai, l’antiga fresquera de La Destil·leria, només dóna per encabir-hi 18 persones de públic, més els dos actors protagonistes, que actuen a només un metre o dos de distància dels espectadors.
L’altra clau de l’èxit de Misèria són, precisament, els seus protagonistes: Santi Clavell en el paper de l’escriptor segrestat i, sobretot, Lídia Rovira en un rol que en el seu moment va llançar a la fama a l’actriu Kathy Bates. No era fàcil fer oblidar aquella Annie Wilkes totalment embogida, però el tour de force de l’actriu mataronina aconsegueix deixar el públic bocabadat.
- La senyora Oliver
La tercera obra de la que us parlaré és, en realitat, un work in progress. Fa uns dies, el Teatre Tantarantana va convidar a un total de 20 persones a assistir a una presentació d’aquest text escrit i dirigit per Iñaki Garz, vagament inspirat en un conte de Quim Monzó, i que previsiblement s’estrenarà el proper mes d’octubre al mateix teatre.
El que vam poder veure va ser la primera lectura en públic del text, a càrrec dels actors Carles Canut, Lluïsa Mallol i Dani Arrebola. A pèl, sense vestuari ni escenografia, només amb un petit joc de cadires que els permetia representar els canvis d’escena, els tres actors van anar construint els personatges en el cap dels espectadors. I al seu torn, nosaltres des del públic havíem d’anar completant mentalment tot allò que el muntatge encara no ens mostra.
Va ser un exercici interessant i, de nou, amb molta proximitat amb els actors. Al final de l’obra vam tenir ocasió de comentar amb tots ells el procés de creació d’aquests personatges, força complexos, i de l’obra, que oscil·la entre la comèdia absurda i el drama i que, de pas, toca temes com l’homosexualitat i el transvestisme, la vellesa, la malaltia i la mort.
Cinema i altres urgències 