De què va Toni Erdmann?

toni-erdmann-judith-vives-02

Anava bastant preparada per veure Toni Erdmann, però tot el que es pugui llegir sobre la premiadíssima pel·lícula de Maren Ade abans de veure-la no és suficient per enfrontar-se a aquesta obra desconcertant.

24 hores després de sortir del cinema encara seguia donant-li voltes al sentit d’una pel·lícula que, d’entrada, s’ha venut sota l’etiqueta fàcil de “comèdia alemanya”.

Comèdia?

És cert que Toni Erdmann té alguns gags i fa riure, però d’aquí a qualificar-la de comèdia em sembla com a mínim agosarat, quan la immensa majoria de les coses que explica més que fer riure, el que fan és deixar-te el somriure glaçat.

Tampoc la qualificaria estrictament de drama, tot i que el fil argumental oficial – un pare intenta recuperar l’afecte i l’atenció de la seva filla, una executiva agressiva molt ocupada amb la seva feina- podria fer pensar que la cosa va per aquest camí.

Per descomptat que no és un musical, encara que una de les seqüències més reveladores de la relació entre pare i filla tingui com a leitmotiv la cançó The greatest Love of all de Whitney Huston.

I encara menys és una pel·lícula històrica, però entre línies s’hi poden llegir molts conseqüències de la història recent d’Europa.

I llavors, de què va Toni Erdmann?

D’un pare que intenta recuperar l’afecte de la seva filla. Però de la mateixa manera que aquest pare es disfressa amb una perruca i unes dents postisses per recrear el personatge imaginari de Toni Erdmann, penso que Maren Ade ha disfressat Europa sota els seus dos personatges protagonistes.

Així, per mi, el pare representa la vella Europa progressista, d’esquerres, la dels ideals perduts. Una Europa que apareix caracteritzada com un home cansat, fracassat i ignorat per tothom, que fa bromes dolentes i resulta bastant patètic en general. Un personatge que s’ha de disfressar d’una altra cosa que no és per intentar que li facin una mica de cas. Un personatge paròdic.

La filla representa una nova Europa. L’Europa sotmesa als interessos del capital. Aquesta Europa adopta la figura d’una executiva agressiva que no pot arrelar al seu país, que fa de consultora per a una multinacional amb interessos obscurs, que s’encarrega d’elaborar un informe demencial que tindrà com a conseqüència l’acomiadament de centenars de treballadors. És una Europa agressiva, sense identitat, sense ànima i sense vida. A la seva manera, també, és una Europa tan patètica com el pallasso sense gràcia de Toni Erdmann.

Al voltant d’aquests dos personatges, la directora Maren Ade construeix el seu retrat metafòric d’una Europa en crisi profunda. D’això va Toni Erdmann.

Sí, es pot mirar com una comèdia extravagant d’un pare que vol recuperar l’afecte de la seva filla, i riure amb les seves excentricitats i la seva perruca i la disfressa peluda i la festa nudista. Però és quan llegim la pel·lícula des de la metàfora europea quan totes les bromes deixen de tenir gràcia i Toni Erdman es converteix en el cop de puny que colpeja les sales de cinema.

 

Hi ha un comentari

  1. Jo també vaig anar a veure aquesta pel·lícula que m’havien venut com a divertida. Estic plenament d’acord amb les teves interessants reflexions sobre el seu veritable sentit que il·luminen la meva limitada visió inicial. Moltes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s