[Article publicat a la secció de tendència de la revista Valors]
El Teatre Nacional de Catalunya acull, fins el mes d’abril, l’obra de Xavier Bobés Cosas que se olvidan facilmente. Es tracta d’una obra de petitíssim format amb un sol actor que té la peculiaritat de representar-se únicament per a cinc espectadors en cada funció. El format és tan novedós que ni tan sols es fa en una de les sales habituals del TNC, sinó que es representa als magatzems del teatre, convertits en un nou espai escènic per una obra de format nou. Bobés va guanyar l’any passat el Premi de la Crítica a les noves tendències amb aquesta obra i ja s’ha convertit en tota una sensació de la temporada teatral a Barcelona.
El més interessant del fenomen, més enllà de la qualitat i interès de l’obra, és constatar com s’estan consolidant nous formats teatrals que van irrompre fa uns anys com a reacció a la crisi econòmica, les retallades i la pujada de l’IVA que va encarir les entrades dels espectacles i va posar les sales entre l’espasa i la paret. Els creadors han hagut de posar la seva creativitat al servei de la conjuntura i inventar noves fórmules per seguir arribant a un públic que s’hi mira molt més a l’hora de gastar el preu d’una entrada.
Així han sorgit aquests nous formats teatrals i, entre ells, el Microteatre, una tendència que es va consolidant i guanyant seguidors dia rere dia. A Barcelona mateix hi ha una sala exclusivament dedicada al Microteatre, amb una programació simultània de diverses obres que tenen una durada màxima de quinze minuts i que es representen en sales petites davant d’un màxim de quinze persones. L’entrada és molt assequible i permet a l’espectador escollir tant el temps que vol passar al teatre, segons el nombre d’obres que vulgui veure, com els diners que es vol gastar, ja que cada visita a una sala es paga de forma individual.
L’origen d’aquesta fórmula s’ha d’anar a buscar a Madrid l’any 2009, quan una cinquantena de creadors teatrals van presentar el projecte “Por dinero”, que va consistir en fer petites funcions de teatre a les diferents habitacions d’un antic prostíbul. Les obres duraven deu minuts i els actors les representaven tantes vegades com fos necessari mentre hi havia cua d’espectadors. L’èxit va ser tant aclaparador que va obrir la via a aquest nou format.
A banda de treure partit dels escassos recursos econòmics, el microteatre i altres formats innovadors volen trastocar la relació tradicional de l’espectador i l’actor, trencant la distància que els separa i convertint la representació teatral en una experiència molt més propera, en la que els actors i actrius actuen pràcticament a cau d’orella. Per als actors és una manera d’implicar-se en l’obra, ja que poden sentir molt intensament quina és la reacció del públic en cada moment. Pels actors novells és una gran oportunitat de posar-se a prova amb el públic i pels actors consolidats, l’ocasió de viure la relació amb l’espectador en uns altres termes. Per als espectadors, suposa l’oportunitat de veure i experimentar de ben a prop la feina de transformació de l’intèrpret.
El microteatre també ha obert noves possibilitats de representar obres en espai inèdits, com sales d’exposicions, cafeteries, petits comerços, terrasses o fins i tot interiors de domicilis particulars. Qualsevol lloc és vàlid per representar-hi una obra, mentre hi hagi espai suficient per una petita audiència de cinc, deu o quinze persones. La creativitat ha fet de la necessitat, virtut, i ha convertit una fórmula de supervivència en una nova tendència que pot ampliar les experiència cultural dels aficionats al teatre.
Cinema i altres urgències 