Una de les coses que més m’agraden de Marco Bellocchio és l’aire aparentment sobrenatural que sovint tenen les seves pel·lícules. Felices sueños també adopta aquesta aurèola misteriosa a traves de la figura de la Belfagor, un fantasmagòric personatge televisiu que el nen protagonista converteix en el seu àngel protector després de quedar orfe de la seva mare.
L’absència de la figura materna marca la vida d’aquest nen i també la seva vida d’adult, i això és el que ens mostra Bellocchio en aquest film. Un film fragmentat en diversos flashbacks que constitueixen al seu torn esbossos d’altres pel·lícules possibles, temptejos d’un cineasta que ratllant la vuitantena, presenta una envejable voracitat creativa.
Dins aquest melodrama fantàstico-sentimental que és Felices Sueños, irromp de cop i volta un episodi singular. El nen, de gran, convertit en periodista, treballa com corresponsal a la guerra de Bòsnia (on apareix, per cert, el mateix hotel de a Sarajevo on s’ha filmat Hotel Europa). Enmig de la brutalitat de la guerra, la mor de la mare torna a guanyar significat.
De fet, tots els capítols mostren, a partir de detalls més o més transcendents, la present absència la mare, la desaparició de la qual va quedar tenyida, com les històries de Belfagor, per un indescriptible misteri. La reconstrucció d’aquesta història acabarà donant sentit global a un film fragmentari, irregular, que oscil·la entre el suggeriment i el sentimentalisme, però que ens permet gaudir una vegada més de la sempre refrescant filmografia del gran Bellocchio.
Cinema i altres urgències 