Jackie Kennedy en primer pla

A la seva darrera pel·lícula, Pablo Larraín posa Jackie Kennedy en primer pla. I mai millor dit, ja que una de les coses que més criden l’atenció d’aquesta obra monumental que és Jackie, són els continus primers plans de l’actriu Natalie Portman, que omple la pantalla metafòricament i  literal.

La pel·lícula reconstrueix els dies posteriors a l’assassinat del president Kennedy a Dallas. Jackie l’acompanyava en el cotxe, com tothom sap i ha vist centenars de vegades gràcies al vídeo d’Adam Zapruder que va enregistrar el magnicidi. Larraín reconstrueix aquest moment intentant ser el màxim de fidel al testimoni real, i també imagina com devien ser els minuts posteriors, els de la fugida de la limusina cap a l’hospital, amb Jackie Kennedy agafant el cap ple de sang del seu marit assassinat.

El film reconstrueix un altre vídeo real filmat uns anys abans, poc després de l’arribada dels Kennedy a la Casablanca. En aquest cas, és la reconstrucció d’un programa televisiu on una Jackie força tímida ens mostra l’interior de la casa del poble americà, els salons i les cambres privades, i on explica els canvis en la decoració que ella mateixa hi va aportar. No és gratuït que Larraín recuperi aquesta gravació. De fet, és al voltant de la idea que es desprès d’aquest documental per on pivota tota la història que ens explica Jackie: la d’una dona destinada a ser l’acompanyant d’un president dels Estats Units, que molt aviat va entendre que tot plegat es tractava d’una posada en escena, d’una impostura, d’una reconstrucció de cara a la galeria.

L’evocació de l’entrevista que la vídua de John Kennedy va mantenir pocs dies després amb un periodista acaba de confirmar l’evolució del personatge, que des del seu àmbit domèstic, la discreció i el somriure de primera dama, va aprendre a crear i controlar el relat del poder. Hi ha dos tipus de dones al món, explica Jackie al seu confessor, les que volen poder en el món i les que volen el poder al llit. I ella no va tenir cap poder sobre la vida dissoluta del seu marit.

Jackie Kennedy, entenc que ens ve a dir la pel·lícula, va començar reconstruint l’espai domèstic i va acabar convertint la seva vida amb JFK en un Camelot, un país ideal però imaginari. La referència al musical Camelot no és cap caprici ni clicada d’ullet sentimental ni cap referència al musical, sinó una manera de descriure la impostura de la presidència dels Kennedy. Una presidència el llegat del qual queda qüestionat, en un moment del film, pel propi  Bobby Kennedy. El funeral, amb les desfilades, els convidats il·lustres i tota la pompa i circumstància, és la culminació d’aquest exercici de posada en escena que va ser la vida de Jackie Kennedy com a primera dama dels Estats Units.