Una pel·lícula rodona

“Yo no soy Madame Bovary” és una pel·lícula rodona. Literalment, perquè el format de pantalla de “Yo no soy Madame Bovary” és rodó.

Una autèntica raresa que s’estrena després de guanyar, contra tot pronòstic, al passat Festival de Cinema de San Sebastián. I ho fa amb un títol que també es bastant raret i que pot portar a mals entesos. Amb això de la Madame Bovary s’ha intentat buscar un equivalent de l’original xinès “Jo no sóc Pan Jin Lian”.

Pan Jin Lian és un personatge d’una novel·la del segle XVI que representa a una dona adúltera que provoca l’assassinat del seu marit. Aquest nom s’ha convertit en l’adjetiu per insultar a la Xina a les dones “llibertines”. Per tal que puguem entendre aquest sentit figurat, als traductors se’ls ha acudit treure a passejar la Bovary. Però la pel·lícula no té absolutament res a veure amb el personatge de Flaubert.

La pel·lícula està dirigida per Feng Xiaogang, un director desconegut a casa nostra però molt famós al seu país amb el seu cinema comercial. En aquest film, que se surt del que ofereix habitualment, explica la història d’una dona que emprèn una dura i llarga batalla contra el sistema i el funcionariat xinès per aconseguir que s’anul·li el seu divorci.

La trama resulta una mica complicada d’entendre al principi perquè parteix de situacions que es donen a la Xina i no aquí. Bàsicament, ella i el marit demanen un divorci fals per poder accedir a un pis, però per diferents circumstàncies el divorci s’acaba fent efectiu i el marit aprofita l’oportunitat per deixar la dona i marxar amb una altra, acusant-la a ella de ser una Pan Jin Lian. La batalla judicial que emprendrà la protagonista té molt a veure també amb netejar la seva reputació.

D’aquest film tan estrany, destaquen tres coses.

1. el format

Pràcticament tot el metratge de la pel·lícula està rodat en plans circulars, i només en algun moment puntual canvia al format quadrat 1:1, tipus Instagram. És una decisió del director que ha volgut innovar amb aquesta original proposta visual que remet a un tipus de pintura tradicional xinesa de la dinastia Song que es pintava en format circular, una mica com els Tondos del Renaixement italià, per entendre’ns.

Com a espectadors,  ens pot semblar que seguim el periple d’aquesta dona des d’un forat, del que podem veure alguns detalls, però molts altres queden en aquesta part fosca del fora de pla.

Un altre aspecte remarcable del format circular és la pròpia composició del pla, i aquí si que s’hi deixa notar la influència pictòrica.

2. la crítica social

Una altra cosa sorprenent de “Yo no soy Madame Bovary” és el seu missatge, una denúncia a la incompetència dels funcionaris i membres del partit, que es van passant la patata calenta d’un problema que no saben ni volen resoldre. La manera com la història va passant de mans i va fent aflorar les misèries dels diferents estaments pot fer pensar en aquell clàssic de la literatura xinesa, “Els mandarins”  de Wu Jingzi, escrit al segle XVIII.

Però a banda de la crítica al sistema, hi ha un altre discurs implícit, que és el de la reivindicació feminista, d’una dona que lluita pels seus drets i ho fa posant de manifest les traves amb que es pot trobar una dona que vol prendre les seves pròpies decisions.

3. la súper estrella xinesa

El tercer aspecte a destacar és que la protagonista del film és Fan BingBing, que aquí pràcticament no coneixem de res, però que és la persona MÉS influent de la Xina i la quarta actriu més ben pagada de tot el món. Sí, la realitat asiàtica se’ns escapa de les mans.