Si després de veure La Bella y la Bestia us heu quedat amb ganes de veure contes clàssics adaptats al cinema, potser us pot interessar la Belle Dormant d’Ado Arrietta que s’estrena aquesta setmana. Arrietta adapta una bella dorment que té poc a veure amb la visió de Walt Disney. En canvi, podria emparentar-se amb una altra versió de la Bella y la Bestia, la dirigida per Jean Cocteau l’any 1946, amb la que comparteix l’aire impostat i teatral i l’atmosfera surrealista.
Entre el queer i el naif, la Bella Dormant és una pel·lícula que desprèn frescor i bon rotllo, mentre ens convida a entrar en un món fantàstic on el poder de les imatges i de les paraules pugnen per endur-se el protagonisme.
Arrietta composa cada pla com un quadre vivent on situa uns personatges que reciten el seu text amb autoconsciència, de la mateixa manera que Eugene Green fa, en el seu cinema, una defensa anacrònica de la parola.
Aquesta adaptació de la Bella Dorment és festiva i hedonista i no té va més enllà en el seu missatge tret del fet que la princesa s’adorm al segle XIX i és despertada per un príncep a l’any 2000.
Un joc estètic, colorista, absurd i divertit al que també s’hi han prestat intèrprets com Mathieu Amalric o Ingrid Craven, musa de Fassbinder, al que cal entrar lliure de prejudicis i del que sortirem amb un enorme somriure de felicitat.
Cinema i altres urgències 