Amb només set edicions, el Festival de Cinema D’Autor de Barcelona s’ha consolidat com un dels certamens cinematogràfics més potents i atractius de la ciutat. La seva programació permet posar-se al dia de les pel·lícules que han aixecat passions i polseguera als principals festivals internacionals, convida a descobrir nous creadors i noves cinematografies i dóna l’oportunitat de veure pel·lícules que, en la majoria dels casos, no tindran la sort de tenir una carrera comercial.
En aquests anys, el DA també ha anat configurant una mena d’star system de creadors recurrents que formen part de l’imaginari del festival i que s’han convertit, d’alguna manera, apostes segures. Així ha estat en aquesta edició amb els nous films d’Olivier Assayas (Personal Shopper), Bertrand Bonello (Nocturama), Matias Piñeiro (Hermia & Helena), Ben Wheatley (Free Fire) o Pedro Joao Rodrígues (O ornitólogo), per citar alguns.
Nocturama. Hi ha alguna cosa que emparenta la personal shopper d’Assayas amb els joves protagonistes de la darrera i polèmica pel·lícula de Bertrand Bonello, i és la forma com la moda, la imatge personal, emmascara la pròpia identitat. A Nocturama, un grup de joves antisistema es refugien en uns grans magatzems de luxe per amagar-se després d’haver comès una cadena d’atemptats amb explosions a diversos punts de París. Bonello fa referència clara i directa, a nivell formal i temàtic, a dos films d’idèntic títol que també indaguen sobre les raons “invisibles” sobre el terrorisme i la violència entre els joves: Elephant d’Alan Clarcke, i Elephant de Gus Van Sant. Com en aquelles, Nocturama tampoc ens dóna cap explicació sobre les seves motivacions, però ens alerta que alguna cosa fa presagiar la tragèdia. Aquí trobem alguns apunts sobre el malestar de la societat francesa, culturalment diversa, on la taxa d’atur amenaça el futur d’uns joves a la deriva. I és quan els veiem deambular pels grans magatzems, convertits en víctimes de la societat de consum extrem, quan es veuen a sí mateixos com a simples maniquís sense vida ni criteri, quan podem arribar a entendre realment la buidor i la trampa de la seva existència i també, la manera com el sistema capitalista és capaç de fagocitar qualsevol intent de resistència o d’atac.
Personal Shopper. Encara queda una segona oportunitat de veure la nova pel·lícula d’Olivier Assayas, Personal Shopper, on continua amb el seu idil·li cinematogràfic amb Kirsten Stewart, amb la que ja va col·laborar a Viaje a Sils Maria. A Personal Shopper torna a un cert cinema fastàstic-espiritual en una mena de salt mortal que va del cinema de fantasmes i cases encantades al thriller post-hitchcockià, amb la Stewart convertida en una femme-fatale de l’era digital, que busca la seva identitat entre missatges de mòbil i modelets d’alta costura.
Free Fire. Un tiroteig que dura 90 minuts. Literalment. Després del parèntesi ciberpunk de High-Rise, Ben Wheatley torna a demostrar perquè s’ha convertit en un director de culte del cinema de gènere més artesanal, amb un tour de force tarantinesc on dues bandes criminals es veuen atrapades en un foc obert a mil bandes i un crescendo continu. Pura diversió.
Hermia & Helena. Matias Piñeiro s’ha trobat a una banda de seguidors al DA, on aquests any hem pogut veure la seva darrera pel·lícula (les imatges de la qual, curiosament, va servir d’spot del DA de l’any passat). El director argentí torna a inspirar-se en les comèdies de Shakespeare, en aquesta ocasió en el Somni d’una nit d’estiu, per construir un text que tot i res hi té a veure. Piñeiro parla de l’amor, l’art i la vida amb divertida lleugeresa, jugant amb el relat, el temps i el muntatge a la manera de Hong Sang-Soo, Rohmer i Woody Allen.
Cinema i altres urgències 