El DA de les dones

El DA2017 ha tingut un marcat caràcter femení. El festival de cinema d’Autor de Barcelona va tancar les seves portes amb una cloenda de luxe, l’òpera prima de la directora catalana Carla Simón Estiu 1993, un dels grans hypes del festival gràcies als premis i les bones critiques recollides als certàmens on ja ha fet parada.

Estiu 1993 es basa en fets autobiogràfics de la pròpia directora per relatar l’estiu d’una nena que acaba de perdre la mare pel virus del VIH i que és acollida per la família d’un dels seus tiets en una casa rural en un poble de Girona. L’acció transcorre durant l’estiu posterior a la mort de la mare i mostra el procés del dol i la difícil acceptació d’una nova realitat. Narrada a partir de la mirada de la nena, el film de Simón és tot un prodigi d’equilibri entre allò que se’ns mostra i allò que només queda apuntat o insinuat, i un exemple de subtilesa a l’hora de gestionar el viatge emocional de la nena, que acaba sent un viatge compartit per l’espectador.

La pel·lícula guanyadora del festival ha estat People that are not me, una altra obra de tints autobiogràfics dirigida per una dona, en aquest cas la jove directora israeliana Hadas Ben Aroya, que també protagonitza el film. En un estil i format ben diferent al d’Estiu 1993, però la pel·lícula de Ben Aroya també ens mostra, amb un curiós sentit de l’humor, un altre procés de dol. En aquest cas el d’una noia que ha d’acceptar una dolorosa ruptura sentimental en plena era digital, on es pot buscar consol a través de Tinder i afers esporàdics sense compromís. La seqüència que tanca el film és de les que no s’obliden.

Un altre film amb signatura femenina ha estat Godless, de Ralitza Petrova, el film que va guanyar a la passada edició de Locarno i que també s’ha pogut veure al DA 2017. Aquest drama social de mirada crua retrata el funcionament de màfies de segona que trafiquen amb les dades de gent gran sola i desvalguda. En aquesta xarxa de corrupteles que esquitxa impunement diversos nivells de la societat, una cuidadora de gent gran intenta trobar una espurna d’humanitat i valors que la salvi d’aquest món abandonat de la ma de Déu.

Hi ha hagut al DA altres pel·lícules amb dones protagonistes que intenten guanyar-se el paradís. Així ho fa, literalment, la comtessa russa que protagonitza Paraíso, el film amb el que Andrei Kontxalovski va guanyar la millor direcció a Venècia. Paraíso proposa una nova incursió en les pel·lícules de nazis, a mig camí entre el classicisme i la modernitat, a partir d’una estranya història d’amor entre la comtessa russa i un aristòcrata alemany que, després d’un breu afer, es retroben en un camp de concentració. El film intercala el relat amb els testimonis a càmera dels personatges les vides dels quals s’entrecreuen en la recerca d’un paradís terrenal que la barbàrie i la bogeria fa del tot impossible.

La protagonista de Los decentes, de Lukas Valenta Rinner, és una noia que treballa de dona de fer feines en una urbanització de luxe. Aquesta dona descobreix una mena de paradís entre els membres de la comunitat de nudistes que hi ha prop de la mansió on treballa. Davant la hipocresia i crueltat de les classes benestant, la serenor d’aquesta comuna hippie despertarà en la noia una consciència de classe que ja no tindrà marxa enrere. Tot i el seu sobtat desenllaç, aquesta producció austro-coreano-argentina queda també com un dels títols suggerents vistos al festival.
Les dones han estat protagonistes d’algunes de les millors pel·lícules del festival, començant pel film inaugural, Lady Macbeth, on es reflexiona sobre l’opressió de la dona en l’època victoriana i les conseqüències de privar-la de la seva capacitat de decidir i viure en llibertat.

Dones de mentalitat molt més moderna protagonitzen la deliciosa 20th Century Women, de Mike Mills, una de les propostes més entranyables del festival. Es tracta d’una coming-of-age movie ambientat als anys setanta, amb un grup de dones unides per criar un noi adolescent que ha crescut sense pare, i per tant, sense referents masculins. Una divertida i molt fina reflexió sobre el feminisme portat a la pràctica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s