En una escena del documental Grab and run, de la catalana Roser Corella, veiem un grup d’homes del Kirguizistan muntats a cavall, competint per veure qui s’emporta una ovella agafada al vol. La imatge funciona com a gran metàfora visual del tema del documental. En aquesta antiga república soviètica existeix una tradició, ben viva encara, segons la qual els homes segresten dones per casar-s’hi. Un home tria la dona que vol i, amb la complicitat dels amics, la segresta i se l’emporta en cotxe de la mateixa manera que en s’emporten l’ovella a cavall.
Corella va conviure en una comunitat rural del país durant tres mesos on va aconseguir que homes i dones li parlessin obertament d’aquesta tradició, legalment perseguida pels estaments del país, però socialment acceptada encara per la població rural, tant els grans com els més joves. Això és una de les coses que més sorprèn d’aquesta tradició salvatge als ulls occidentals: l’acceptació per part de moltes noies joves que la justifiquen amb arguments culturals, socials i supersticiosos. Les seves mares i àvies han passat el mateix ritual i, assumit com el tenen, també hi participen amb total normalitat, i així la brutalitat es perpetua d’una generació a l’altra per més que des del govern es facin campanyes educatives i publicitàries per posar-hi fre.
Grab and run és el cap de cartell del festival Docs Barcelona que se celebra aquests dies entre el Club Aribau i el CCCB, i que durant deu dies ens ofereix la possibilitat de veure documentals de totes procedències, entre d’altres activitats complementàries, i constatar l’imparable interès que aquest gènere de no ficció està guanyant entre el públic. El film de Roser Corella es va veure dissabte passat, i es tornarà a projectar divendres 26, una ocasió per recuperar un document esfereïdor i únic.
En els dies que queden de festival encara tindrem temps, també, de recuperar el documental All goverments lie, que amb el reclam d’haver estat produït per Oliver Stone, constitueix un interessant punt de vista –potser un pèl esbiaixat- sobre la realitat dels mitjans de comunicació als Estats Units.
El documental, dirigit per Alfred Peabody, parteix de la figura d’I.F.Stone, periodista d’investigació de referència, independent i incorruptible, que ha inspirat avui a una nova generació de periodistes que treballen al marge dels grans mitjans, a través de blogs i altres plataformes, per intentar treure a la llum els temes que els grans mitjans han deixat de publicar, siguin o no afins a Donald Trump. Aquest és un documental amb la personalitat tremendista i paranoica d’Oliver Stone, o molt del seu gust podríem dir, però això no li resta l’interès d’obrir-nos els ulls a una realitat que d’alguna manera ja podem intuir. Un documental, a més, que en algunes coses pot completar la informació del reportatge “Veritat o mentida” emès aquesta mateixa setmana al Sense Ficció de tv3.
Aquests dos títols també serveixen per exemplificar quins són els temes que copen l’atenció dels documentals presents al festival: la política i la situació, abusos i reivindicacions de la dona. En el primer punt, dins el Docs Barcelona trobem propostes com el film Hacking Justice, sobre la defensa d’Assange per part del jutge Garzón, o Clase Valiente, que analitza la utilització del llenguatge en el discurs polític. Aquests dos films es podran veure encara durant els propers dies.
Dins el segon punt, encara es pot recuperar el documental Fallen Flowers, Thick Leaves, film que recull el testimoni de dones xineses de diferents edats i condicions que tenen en comú la relació amb una sexòloga amb la que parlen de la seva relació amb la sexualitat i el matrimoni. Precisament durant el mes de maig, el cicle del documental del mes presenta el film Venus, on un grup de noies daneses es posen davant la càmera per confessar les seves experiències sexuals, desitjos, fantasies i frustracions. Són casos molt diferents als que relaten les dones xineses de Fallen Flowers, Thick Leaves, però posar-los en comú ens pot ajudar a entendre encara el camí que a les dones ens queda per recórrer per reconciliar-nos amb el nostre cos i la nostra sexualitat.
Cinema i altres urgències 