En defensa del cinema-espectacle

Dunkerque és un espectacle audiovisual molt potent. M’ha agradat molt, però no com a pel·lícula bèl·lica o històrica. L’he gaudit com a cinema-espectacle total.

M’és bastant igual si no respon exactament als fets històrics, si no es veuen els nazis o si els francesos hi queden malament. El que m’interessa de Dunkerque és la manera com em fa viure l’experiència de la guerra, com mostra la desesperació dels soldats atrapats en una guerra absurda de la que no poden fugir i de la que intenten sobreviure. I sobretot, el caràcter immersiu de l’experiència, la capacitat de crear un espectacle potent i emocionant, amb un desplegament de seqüències aèries, bombardejos i vaixells, efectes de so i sí, també la música de Hans Zimmer. M’agrada que  la pel·lícula faci servir tots els recursos possibles per transportar-me al centre d’aquest horror.

Però encara m’agrada més una altra cosa. La manera com Christopher Nolan mostra la dimensió tràgica de la guerra, l’abstracció sobre la lluita de l’home per la supervivència. Quan mostra homes comuns, personatges anònims abocats a un destí tràgic, que intenten sobreviure a un horror sense rostre. Aquí és on més m’emociona. Després, quan apareixen els civils amb les barques per rescatar els soldats, quan tot es resolt i les històries es tanquen, és quan per mi la pel·lícula deixa de tenir interès.

Aquest estiu he vist tres blockbusters d’estils i temàtiques ben diferents (Baby Driver, La guerra del planeta de los simios i Dunkerque). Aquests tres títols em demostren que davant la irrefrenable avenç de les sèries i la seva actual supremacia sobre el relat narratiu, el cinema –un cert cinema- només hi podrà plantar cara oferint espectacle, un espectacle audiovisual potent, total, immersiu, bigger than life, que anant més enllà de personatges i trames, sigui capaç de tocar amb les imatges, la música, els ritmes, l’acció, l’èpica i l’emoció. Així m’han fet sentir aquestes pel·lícules i per aquí hauria d’anar el gran cinema del futur.