Llàgrimes de sang

The-Killing-of-a-Sacred-Deer-1

No puc dir exactament que és el que m’ha fascinat d’ “El sacrificio de un cirvo sagrado”. No sé ni tan sols si l’he acabat d’entendre o si em convenç el que la pel·lícula m’explica. Però puc assegurar que les imatges de la nova obra de Yorgos Lanthimos m’han quedat impressionades al cervell i que l’endemà de veure-la m’he despertat encara donant-li voltes.

El primer que penso després de sortir del cinema és que en la referència a la tragèdia d’Ifigènia hi ha la clau per entendre aquesta obra críptica i fascinant. Ifigènia era la filla d’Agammenon, que es va veure obligat a sacrificar-la com a càstig de la deessa Artemis després que el rei s’hagués vantat de matar un cérvol sagrat. Lanthimos es remet a la cultura grega clàssica per construir una tragèdia postmoderna sobre un metge condemnat a sacrificar el seu fill pel salvar la seva família.

Giovanni_Battista_Tiepolo_-_The_Sacrifice_of_Iphigenia
El sacrifici d’Ifigènia, de Tiepolo

Hi afegeix les referències pop i els tocs absurds que defineixen tota la seva filmografia. També la voluntat iconoclasta d’arremetre contra la institució familiar, idea ja present a la seva fascinant Kynodontas (Canino) i també a Langosta.

El factor que dinamita la família aquí es materialitza en la figura del fill d’un pacient mort al quiròfan per culpa de la negligència del metge, que es converteix en l’element que s’introdueix dins el nucli familiar, seduint cadascun dels seus membres a la manera que ho feia Terence Stamp a Teorema, de Pasolini  (i que François Ozon ha recuperat també sovint en la seva filmografia perversa).

teorema6
Teorema, de Pasolini

El noi és el portador d’aquesta maledicció divina que condemna la família del metge a una mort inevitable si no es produeix el sacrifici expiatori. Quins són realment els pecats que expia aquest home –Lanthimos ha trobat en Colin Farrell un còmplice brutal- amb el seu sacrifici és potser allò que la pel·lícula deixa més despenjat, i és això el que explica el rebuig que ha provocat el film en una part del públic. No és una pel·lícula agradable ni còmode ni fàcil de veure. És una pel·lícula que vol provocar.

Però és una pel·lícula fascinant.

Amb un poder de crear una experiència audiovisual molt potent, amb una posada en escena deutora del cinema d’Stanley Kubrick –aquests travellings, aquests grans angulars, aquesta perversió latent, aquesta Nicole Kidman!-, i amb un ús de la banda sonora que desestabilitza i et posa contínuament en alerta: la música avisa contínuament de la tragèdia imminent, una tragèdia ridícula com ridícul és aquest personatge i com absurds són els diàlegs que te amb la seva família i companys. Lanthimos té una habilitat especial per fer semblar transcendents els diàlegs totalment intranscendents i convertir la tragèdia de l’home contemporani és un ridícul joc d’atzar. Però ho fa creant imatges que no s’obliden, com l’amenaçador plat d’espaghetis, el pla zenital de la caiguda del nen, o les seves llàgrimes de sang.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s