El cinema militant i humanista d’Agnès Varda

agnes-varda

En els darrers mesos, la directora franco-belga Agnès Varda ha estat notícia per diverses raons. El passat novembre, la veterania realitzadora rebia, de mans d’Angelina Jolie, un Òscar honorífic al conjunt de la seva trajectòria, el primer que s’atorga a una dona directora. Varda ho va celebrar posant-se a ballar amb l’actriu, després de pronunciar un emotiu discurs on va parlar de la passió de fer cinema.

Al recent festival de Cannes, Varda va participar a la presentació de la iniciativa 5050×2020 que pretén aconseguir la presència paritària de dones directores en el festival. L’acte va aplegar totes les dones directores que han participat al festival de Cannes dels seus orígens fa 71 anys: 82 dones davant 1688 homes.

Agnès Varda, a punt de complir 90 anys, està a punt d’estrenar la seva darrera pel·lícula, Visages, Villages, que ha co-dirigit al costat de l’artista visual JR. És, probablement, la dona directora més longeva que ha treballat fins el moment. Un estudi de 2017 publicat a The Hollywood Reporter desvetllava que el 80% de les directores de dones només han fet una pel·lícula en els últims deu anys. En aquest context, Varda és tota una excepció, amb un corpus cinematogràfic produït des de la més absoluta independència. Una fita més a afegir en la trajectòria d’aquesta directora, a qui sovint s’etiqueta com “l’àvia de la nouvelle vague”, pionera del cinema feminista i model per a tantes d’altres realitzadores.

Varda va debutar com a directora l’any 1956 amb Le Pointe-Curte, un film editat per Alain Resnais. Amb el seu segon film, Cléo de 5 a 7, adoptava definitivament els postulats de la recent nascuda Nouvelle Vague, i al mateix temps definia els trets característics del seu estil cinematogràfic: la combinació de material documental amb personatges de ficció; la mirada femenina i feminista; el gust per les troballes casuals i l’atzar; l’audàcia a l’hora de plantejar  noves formes de narrar; i una infinita i sincera curiositat que plasma en un cinema d’un humanisme voraç.

Varda és, per citar un dels seus films més populars, una autèntica espigadora, una buscadora d’històries que recicla les idees i testimonis que recull allà on va. Tal i com va dir el crític Roger Ebert, la vida de la Varda “ha consistit a moure’s pel món amb les eines del seu ofici, trobant allò que val la pena”. I gràcies a aquesta voluntat de compartir tot allò que troba, Varda ha convertit els botiguers del seu carrer en protagonistes d’un documental ple d’històries quotidianes, com a Daguerrotypes, o ha reivindicat de manera creativa la memòria personal de personatges totalment anònims, com a Visages, Villages.

La seva vida personal també ha servit de material reciclable en pel·lícules. Així, per exemple, va agafar el seu fill Mathieu Demy i el va convertir en protagonista d’una peculiar història d’amor amb una dona molt més gran a Le petit amour, un film on el rerefons és la lluita contra la Sida que es va emportar el seu marit, el també cineasta Jacques Demy, que també és protagonista d’un altre film de la Varda, Jacquot de Nantes, on la directora recrea el món visual de les pel·lícules del seu marit. A Les platges d’Agnes o Los espigadores y la espigadora són altres films on Varda parla d’ella mateixa.

Al mateix temps, la realitzadora ha tingut una faceta militant que l’ha portat a documentar l’activisme polític en diferents àmbits, des del feminisme (a films com Una canta, l’altra no, o el curt Resposta de dones) a la lluita dels drets civils, amb el documental sobre els Panteres Negres que va fer durant la seva estada als Estats Units a finals dels anys 60. D’aquella època és també una obra lliure i agosarada com Lions, Love, potser la seva pel·lícula més ambiciosa, un metarelat cinematogràfic molt hippie protagonitzat per la warholiana Viva i dos dels creadors del musical Hair, on la directora Shirley Clarke fa de presumpta Varda, fins que ella mateixa irromp en el film en un autèntic joc de miralls i confusions.

Varda ha definit el seu cinema com “imatges amb paraules” i la seva manera de fer com cinécriture (cine-escriptura), una manera d’expressar que es tracta d’obres molt planificades i on tots els detalls han estat escrits, deliberats. Sigui com sigui, el seu cinema transmet un esperit juganer i divertit, al mateix temps ingenu i transgressor, entranyable i contundent, dolç i crític. Un cinema amb veu pròpia, militant, feminista i humanista que cal reivindicar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s