Vicis perillosos

vicio-poder-vice-adam-mckay-baleL’actor Christian Bale torna a estar d’actualitat per haver guanyat un Globus d’Or pel seu paper a El vicio del poder. Per fer-lo s’ha engreixat més de vint quilos i s’ha sotmès a una de les transformacions camaleòniques a les que ja ens té bastant acostumats. Però seria una llàstima que aquesta anècdota entelés la resta de mèrits del film, que son uns quants, i que el converteixen en un bon exemple de cinema polític de qualitat on l’humor i l’entreteniment es donen la mà amb la intel·ligència i la crítica.

La pel·lícula relata, en clau irònica i satírica, l’ascens d’un personatge que va ser tant opac i sinistre com definitori per la política nord-americana: Dick Cheney, que va passar de ser un gris buròcrata en els governs de Nixon i Reagan, a assolir un poder individual descontrolat i pràcticament infinit com a vicepresident de l’administració Bush fill, entre els anys 2001 i 2008.

Que aquesta sigui la primera pel·lícula que es fixa en la figura d’un vicepresident dels Estats Units (i de qualsevol altre país del món) ja ens diu molt sobre la influència cabdal que va tenir Cheney en tot allò que va venir després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York: la guerra d’Irak, Al Qaeda i la incubació d’Estat Islàmic.

El títol original, Vice, és un joc de paraules entre “vicepresident” i “vici”. La pel·lícula ens mostra un polític sense escrúpols, assedegat de poder i amb una ambició infinita que el posa al costat dels més temibles personatges shakespearians. Un dels encerts d’aquest film escrit i dirigit per Adam McKay és la manera com, sense renunciar a l’humor i a la ironina, converteix Dick Cheney en una mena de pseudo Macbeth contemporani.

En aquest sentit, una de les millors escenes de la pel·lícula és la que intenta recrear, com si fos un autèntic diàleg d’una obra de Shakespeare, la conversa que podien haver mantingut Cheney i la seva dona Lynne just abans d’acceptar el càrrec de vicepresident.

El paper de Lynne, interpretat per la grandíssima Amy Adams, mereix també destacar-se, doncs la pel·lícula ens la mostra com l’autèntica instigadora i artífex de la carrera al poder de Dick Cheney. Com també son dignes de menció les interpretacions d’Steve Carell, que aporta la seva vis còmica al retrat de Donald Rumsfeld; i de Sam Rockwell, que ens pinta com a un autèntic cretí al president George W. Bush.

El vicio del poder no perd mai de vista la seva vocació de sàtira política i de pel·lícula d’entreteniment, però a mesura que avança el metratge aconsegueix que la seva ironia tallant i els riures que ens provoca a l’inici derivin mica en mica en un somriure glaçat i alguns calfreds de terror.

Entre salts temporals, girs narratius i enginys de guió, el film ens guarda alguns moments brillants com l’escena en què Alfred Molina llegeix un “menú” de lleis adaptades als interessos del poder, o el propi contrapunt que aporta el narrador del film, un personatge que pren un protagonisme inesperat en el relat. Per últim, una recomanació: no marxeu abans dels crèdits finals -que ja de per sí també valen la pena- per no perdre’s una divertida escena que dota d’autoconsciència crítica la pròpia pel·lícula i al mateix temps l’acaba d’enllaçar amb l’actual mandat de Donald Trump.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s