Els dies que vindran

La tercera pel·lícula del director Carles Marquès Marcet, un dels talents del cinema català més interessants del moment, reprèn dos dels temes que, de moment, han definit la seva filmografia. Per una banda, la vida de parella i les dificultats per capejar els esculls que poden minar la relació. Així passa, per exemple, amb la distància que s’interposa entre els protagonistes de la seva opera prima 10.000 km. L’altre gran tema és el de la maternitat i el trasbals que suposo, fins i tot quan només es tracta de prendre la decisió, com és el cas de Tierra firme.

Ara, a Els dies que vindran, la parella protagonista -interpretada per la parella real dels actors David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto- es troba amb un embaràs no buscat i han de decidir si el tiren o no endavant. La gràcia és que l’embaràs que ens mostra el film és 100% real, ja que el projecte es va posar en marxa en el moment en què els dos protagonistes van anunciar que esperaven un fill i es va rodar durant els nou mesos posteriors.

Els-dies-que-vindran_idc

Aquest és un dels elements més remarcables de la pel·lícula, que ajuda a explicar en gran part l’autenticitat que es respira en aquest film, que més d’un podria interpretar com a gairebé un documental, (ull, SPOILERS) especialment en el tram final on podem veure les imatges reals del part.

El fet que la pel·lícula ens converteixi en testimonis de la transformació física de la Maria a mesura que avança l’embaràs ens recorda que el cinema és l’únic art que pot convertir el pas del temps en material de construcció cinematogràfica, i l’emoció que això ens provoca es fa difícil d’explicar. Només cal pensar en els exercicis de Richard Linklater, que ha retratat l’evolució d’una parella en el temps a la trilogia d’Antes del amanecer/atardecer/anochecer o el pas de la infància a l’adolescència a Boydhood.

En el cas d’Els dies que vindran, el director ha aprofitat a més unes imatges d’arxiu reals de l’embaràs de la mare de Maria Rodríguez i el seu propi part, i els pares de l’actriu apareixen al film donant vida als pares del seu personatge, per la qual cosa es crea un paral·lelisme interessant que reforça la idea del cercle de la vida.

Tan o més interessant és el joc que Marquès Marcet crea entre la realitat i la ficció, introduint petits elements que posen en qüestió els límits d’allò que és real, com per exemple canviant el nom i la professió dels protagonistes per recordar-nos que només son uns personatges inventats. Així, tot i saber que l’embaràs que veiem és real, el fet que la pel·lícula ens recordi que son actors interpretant un paper ens fa dubtar sobre on acaben les experiències reals i on comença la representació. Però potser és, precisament, el fet que s’introdueixin els elements ficcionats, el que contribueix a fer més versemblant i autèntica la història d’aquesta parella que, com tantes i tantes altres, han d’afrontar els reptes de la maternitat, una transformació física i emocional que els posa a prova i que els fa créixer com a persones. Real com la vida.

Comentaris

One comment on “Els dies que vindran”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s