Fake news, ara i sempre

La gran guanyadora dels recents Premis Cèsar del cinema francès adapta una de les obres principals d’Honoré de Balzac, ‘Las ilusiones perdidas’. Es tracta d’un retrat de la França de la Restauració en el moment en què l’aristocràcia monàrquica persegueix la premsa liberal contrària als seus objectius de restaurar el règim monàrquic, i que des del nostre punt de vista serveix per reflexionar sobre el paper dels mitjans i la proliferació de fake news.

A partir de la figura d’un poeta fracassat que triomfa com a periodista sensacionalista i que secretament aspira a entrar en el cercle aristocràtic, la pel·lícula ens pinta un fresc de la societat del seu moment, posant especial èmfasi en el paper de la premsa. Una veu en off, molt en l’estil de la narració francesa, ens guia a través d’aquest entramat d’interessos, ambicions, traïcions i corrupteles diverses, en un retrat que tant és vàlid pel segle XIX com pel segle XXI.

Partint d’una exquisida posada en escena d’aires clàssics, el director Xavier Giannoli aconsegueix fer una lectura contemporània de la novel·la de Balzac, posant l’accent en la manipulació política de la premsa, els seus interessos econòmics i la creació de fake news. Així, fins i tot veiem una escena on s’envien uns coloms missatgers que transporten noticies falses, en una clara metàfora que remet a la contaminació informativa a Twitter i les xarxes socials.

És igualment interessant l’apunt sobre el paper de la crítica cultural i la seva presumpta “objectivitat”, així com del sorgiment del nou llenguatge públic de la publicitat, supeditats tots ells al domini del capital.

Tot i tenir lloc en un lloc i època diferent, ‘Las ilusiones perdidas’ no està tant lluny del retrat sobre la manipulació dels mitjans que va pintar Orson Welles al seu ‘Ciudadano Kane’.

La pel·lícula passa molt bé gràcies al seu ritme enèrgic i les seves grans interpretacions, des del protagonista Benjamin Voisin al Gerard Depardieu en un petit paper, passant pels meravellosos Vicent Lacoste, Xavier Dolan i Cecile de France. La banda sonora de músiques de l’època i cada pla de la pel·lícula, i especialment la imatge final, és un regal pels sentits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s