El culebrot mediàtic al voltant del rodatge de No te preocupes, querida (Don’t worry Darling, Olivia Wilde, 2022) i el sarau dels actors a Venècia li ha fet més mal que bé a una pel·lícula incomprensiblement maltractada per la crítica. No em sembla tan dolenta com l’han pintat les cròniques del festival, la veritat. En realitat em sembla molt interessant com a distòpia sobre la masculinitat patriarcal en crisi, amb el conservadorisme de l’era Trump de rerefons.
El film presenta la vida d’un matrimoni a la comunitat idealitzada de Victoria, una ciutat experiment que recrea el suposat optimisme, alegria i equilibri de l’estil de vida dels suburbis americans als anys 40. Hi ha un guru ideòleg de tot plegat i un control social que no es veu, a l’estil Gran Germà. Tothom sembla feliç i perfecte, fins que una de les dones, Alice -una excel·lent Florence Pugh) comença a detectar esquerdes estranyes en aquest món ideal.
Wilde sembla que actualitzi la idea de “The Stepford Wives” (la novel·la d’Ira Levin adaptada al cinema en diferents ocasions) amb una lectura més acord amb les reivindicacions feministes dels nostres temps, reflectint la mentida oculta rere l’univers idealitzat de les mestresses de casa i l’era del benestar dels anys 50. Una fal·làcia que alguns enyoren i pretenen recuperar.
Que aquella època va ser un simulacre de felicitat on en realitat moltes dones van veure les seves vides i carreres professionals “segrestades” sota la promesa d’una vida familiar idíl·lica, en deixa un documentat testimoni el llibre de referència ‘La mística de la feminidad’, de Betty Friedan.
Cinema i altres urgències 