Profunda i complexa, Saint Omer, d’Alice Diop (2022), se’ns presenta en la forma d’una pel·lícula de judicis, on l’acusada és una jove senegalesa-francesa acusada d’assassinar el seu nadó. Una escriptora, que vol escriure sobre el mite de Medea, assisteix com a espectadora d’aquest judici on afloren diversos temes, que van des de la bruixeria fins a la discriminació racista.
“Saint Omer” ens posa a prova com a espectadors, i ens enfronta al repte de seguir aquest judici rodat de forma austera, sòbria, fins i tot podriem dir que monòtona. Alhora, sap crear una gran fascinació al voltant de la protagonista i el seu testimoni fred i mesurat del crim. També és interessant la mirada subjectiva de l’escriptora, ella mateixa també embarassada, i que es qüestiona com li afecten els factors de l’acusada.
De tot plegat en podem treure una gran quantitat de reflexions sobre el fet de ser dona, immigrant i mare, i sobretot, sobre la identitat i el desarrelament cultural, un tema que el cinema francès copsa actualment com cap altre cinematografia europea.
Saint Omer va ser la pel·lícula guanyadora del Gran Premi del Jurat de Venècia 2022, i també la vam poder veure a l’Alternativa.
Cinema i altres urgències 