M’agrada molt com la directora Joanna Hogg fa de la seva filmografia un gran metarrelat sobre la complexitat de re-elaborar les experiències familiars com a material cinematogràfic. Així es pot veure al díptic de The souvenir, a Exhibition o Archipelago, pel·lícules que hem pogut veure a la retrospectiva que el Da Film Fest ha dedicat recentment a la directora.
M’agraden també les seves atmosferes gairebé oníriques, que aconsegueix crear tot i partir d’una certa voluntat de realisme. Igualment fascinant és l’ús dels espais, sovint interiors de cases o espais domèstics, per crear uns determinants estats mentals.
A La hija eterna (The Eternal Daughter, 2022), la primera pel·lícula de la directora britànica que s’estrena comercialment al nostre país, recorre a elements propis del cinema de terror gòtic per parlar-nos de nou del mateix: com reconciliar-nos amb la nostra existència? com traslladar els records de la vida viscuda al cinema?
En aquest film fascinant i atmosfèric hi trobem una casa encantada, nits de boira, aparicions de fantasmes, la sempre terrorífica figura del doble encarnada en una angoixada Tilda Swinton que fa dos papers (i que apareix sovint multiplicada gràcies als miralls)… No obstant, no estem davant una pel·lícula pròpiament de terror, sinó més aviat d’un drama psicològic sobre el dol i la creació.
Hogg basa la banda sonora de la seva pel·lícula en el primer moviment de la famosa “Música per a cordes, percussió i celesta”, de Bela Bartok, un gran aliat per vestir aquest espai mental on viuen els records, el dol i l’impuls creatiu. La música, com la casa, o fins i tot el gos que apareix als crèdits, son personatges amb entitat pròpia dins la pel·lícula.
Gràcies a la música s’explica també que a La hija eterna hi resoni l’atmosfera d’aïllament i deliri d’El resplandor, ja que Bartok sona també a la pel·lícula de Kubrick. Hi ha fins i tot qui hi ha vist més similituts (Foto: Pinnland Empire).
Cinema i altres urgències 