CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Sofia Coppola continua mostrant els grisos i negres que hi ha darrera els mons femenins de color de rosa, ara amb aquesta “biografia” de Priscilla Presley que compta amb el beneplàcit de la protagonista. Més que un biopic a l’ús, Priscilla és el retrat de la soledat d’una noia atrapada entre el somni de casar-se amb una estrella i una relació tòxica que l’anul·la com a persona. La pel·lícula està narrada a partir dels fragments de les continues humiliacions que suposadament van configurar la vida de Priscilla al costat d’Elvis Presley.

L’Elvis -de qui no sona ni una sola cançó- apareix totalment desmitificat i deshumanitzat, presentat com un depredador que domina Priscilla segons els seus propis interessos narcissistes. Res a veure amb l’Elvis (2022) dirigit per Baz Luhrman, que celebrava el mite. La Coppola, d’alguna manera, el destrueix. Ni tan sols s’ha molestat en buscar un actor que pugui personificar-lo amb certa semblança. Jacob Elordi és una elecció de càsting més que questionable. Molt més interessant és Sí que destaca Cailee Spaeny com a Priscilla, rol amb el que va guanyar el premi a millor actriu a Venècia.

Amb Priscilla, la directora ens presenta un nou malson femení ambientat en el seu univers de tons pastels i música soft. No sé si és millor o pitjor que altres de les seves pel·lícules, però sí que és totalment coherent amb una filmografia essencialment centrada en retratar la tristesa femenina que s’amaga darrera les aparences més dolces i opulentes.

En el següent enllaç podeu recuperar el programa de La Cinemoteka 330 on he participat parlant de la trajectòria de Sofia Coppola (a partir minut 49.30)