CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Soc molt conscient que The Brutalist (Brady Corbet, 2024) i A Real Pain (Jesse Eisenberg, 2024) són dues pel·lícules de dimensions i ambicions tan diferents que és pràcticament impossible comparar-les, però em sembla interessant que les dues toquin alguns temes en comú.

A partir de l’experiència de l’Holocaust, les dues parlen de la presència del passat; de la creació d’espais físics on es preservi la memòria – l’edifici brutalista/el camp de concentració-; de com el dolor col·lectiu afecta a nivell individual fins a manifestar-se en el dolor físic -a The Brutalist, els tres personatges jueus pateixen el dolor de diferent manera-, i emocional, en el cas de Benji (Kieran Culkin) a A Real Pain.

Que Benji decideix quedar-se a l’aeroport, un no-lloc, enlloc de tornar a casa; i que Lazlo Toth (Adrien Brody) acabi marxant a Israel, ens parla també de la necessitat de trobar un altre destí que serveixi de refugi on guarir aquest dolor.

És obvi que The Brutalist va molt més enllà en el seu plantejament. És una obra magna i monumental dividida en dues parts i que també inclou una obertura, un interludi i un epíleg. Durant prop de quatre hores que flueixen com si res, Corbet fa una construcció (amb una primera part gairebé de conte de fades) i posterior deconstrucció del somni americà (amb una segona part fosca, al·lucinada i crua.

Pel·lícules d’aquesta temàtica ni han moltes, però penso que el director de The Brutalist ha trobat un punt de vista novedós. En primer lloc, per la metàfora de la construcció de l’edifici brutalista, símbol del sistema capitalista que l’impulsa, però també del passat històric que arrossega el protagonista (Holocaust).

Partint d’un relat narratiu clàssic “d’ascens i caiguda”, Corbet transforma la història de l’arquitecte hongarès Lazlo Toth -que arriba a Amèrica fugint del nazisme i troba la seva oportunitat d’or per triomfar- en un relat que en realitat mostra un “ascens i fugida”: l’oportunitat ja no està en triomfar en una Amèrica capitalista, violenta i addicta als opiacis, on un es fa el nom si es deixa corrompre a nivell econòmic i moral, sinó en un ideal molt diferent i que està molt més enllà, a la terra promesa d’Israel.

Cal parar força l’orella, però no és casual que en una de les escenes entre Lazlo i el milionari Lee Van Buren (Guy Pierce) soni L’Or del Rin com a música de fons: una obra que gira al voltant de la construcció del Walhalla, el Palau d’uns deus que s’acabaran per condemnar a ells mateixos. Abans de veure’s arrossegat del tot per la caiguda dels déus capitalistes, Lazlo trobarà una altre via, un segon viatge de salvació. El destí és més important que el camí, ens recorda l’epíleg del film.  

La percepció dels jueus ha canviat després de la guerra d’Israel. A les xarxes socials, per exemple, he llegit comentaris de gent que es negava a veure A Real Pain perquè consideraven poc oportú que justament ara uns jueus fessin un film recordant l’holocaust enlloc de parlar de la seva responsabilitat a la guerra de Gaza. Crec que a The Brutalist es recull d’alguna manera aquesta percepció, quan es mostra a Lazlo i la seva família jueva com una gent que no és benvinguda als Estats Units. Però al mateix temps, el film també els converteix en una metàfora més general sobre tot immigrant que provi sort a una suposada terra de les oportunitats que ja fa temps que ha deixat de ser-ho.