CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Un like de Bob Trevino m’ha tocat una fibra que no m’esperava. La pel·lícula parteix d’una experiència real de la directora Tracie Laymon, que va viure una situació molt similar a la de la protagonista. De fet, la cinta està dedicada al Bob real.

La història segueix la Lily, una noia solitària i insegura que intenta reconnectar amb el seu pare, que la ignora contínuament i l’ha mig abandonat. Per això decideix escriure-li a través de Facebook, però s’equivoca de perfil i contacta amb un altre home amb el mateix nom. El que podria haver estat una confusió incòmoda —o fins i tot derivar en una situació perillosa— es converteix en una amistat real i preciosa, d’aquelles que et poden canviar la vida.

És una història petita però sincera, que tot i tenir algun moment (sobretot cap al final) on la versemblança trontolla una mica, es manté en peu gràcies a la força emocional del relat i a la fabulosa connexió entre els personatges.

La pel·lícula tracta temes com l’abandonament, la pèrdua, la solitud i la necessitat universal de connectar amb els altres. Ho fa amb una mirada tendra, continguda, gens sensiblera. No vol fer-te plorar, però t’hi acaba portant sense remei (jo me’n vaig fer un fart). I ho aconsegueix, en gran part, gràcies a dues interpretacions esplèndides, les de Barbie Ferreira i John Leguizamo, que hi posen molta humanitat i autenticitat.

Un like de Bob Trevino és també una reflexió sobre com les xarxes poden unir persones que mai no s’haurien trobat, i sobre com el concepte de família no té només a veure amb vincles biològics. Potser no té grans ambicions formals, però és precisament aquesta senzillesa el que t’atrapa. Els dos protagonistes es deixen estimar en la seva fragilitat i les seves imperfeccions.

M’ha agradat especialment el personatge de la Lily, a qui Barbie Ferreira dota d’una gran sensibilitat. És una jove fràgil, víctima d’abusos dins la seva pròpia família, que afronta cada dificultat amb un estoïcisme admirable i una mena de llum interior que la fa brillar fins i tot en les pitjors situacions.

La Lily m’ha fet pensar en dos personatges cinematogràfics que també m’estimo molt: la Kathy Bates a Tomates verdes fritos i la Toni Collette a La boda de Muriel. Totes tres són dones invisibilitzades, humiliades o maltractades pel seu entorn més immediat, que amaguen la seva profunda tristesa i frustració sota una capa de resiliència exemplar, i que aconsegueixen sortir del pou gràcies a amistats inesperades que acaben esdevenint una família triada.

Un like de Bob Treviño m’ha recordat també a aquelles pel·lícules petites i desconegudes que, fa un parell de dècades, solien aparèixer com a sorpreses inesperades dins la sempre ensopida cartellera d’estiu. Estèticament, de fet, té un aire de cinema independent dels anys noranta que també em connecta amb aquella època i aquell tipus de relat íntim i humà.

Sens dubte, una proposta perfecta si voleu fugir dels típics blockbusters d’estiu i preferiu històries que ens facin sentir una mica més a prop dels altres.