CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Una de les pel·lícules d’aquest estiu ha estat Weapons, una original proposta que combina suspens i terror i que, entre d’altres aspectes, compta amb un personatge realment singular: l’extravagant Gladys Lily.

Estrafolària, rareta i inquietant, Gladys resulta clau per a la resolució del misteri de Weapons. A risc de fer algun SPOILER, el que voldria amb aquest article no és tant parlar de la pel·lícula —podeu llegir el comentari que vaig publicar aquí— sinó emmarcar el personatge de Gladys en una tradició cinematogràfica que posa en valor les “velles bruixes”, en sentit literal i figurat. Una tendència que va eclosionar a partir dels anys 60 va permetre a actrius veteranes reimpulsar les seves carreres fent, precisament, el paper de bruixes o malvades extravagants. El fenomen va ser tal que existeix un subgènere i tot: s’anomena hagsploitation.

Tot comença als anys 60 amb un clàssic absolut: ¿Qué fue de Baby Jane? (1962). El film va ser possible gràcies a la rivalitat entre Bette Davis i Joan Crawford, dues estrelles del Hollywood clàssic que en aquell moment veien com les ofertes de papers minvaven. Lluny de retirar-se, van convertir la seva enemistat personal en combustible per aixecar el projecte. La Crawford va aconseguir els drets de la novel·la i va moure fils per produir-la, mentre que Davis es va imposar com a coprotagonista i va aprofitar el paper per signar una de les interpretacions més recordades de la seva carrera. La tensió real entre totes dues va donar al film una força extra que va atrapar el públic i va marcar l’inici del subgènere.

La història de dues germanes, una de les quals caiguda en la decadència i la bogeria, va ser un èxit comercial enorme, amb un inesperat efecte secundari: per a moltes actrius veteranes, Hollywood no tenia papers “dignes”, només rols grotescos o inquietants que explotaven la seva edat i el seu aura de decadència. Així naixia aquest subgènere que coneixem com a hagsploitation.

Hag, en anglès, es refereix a una dona vella i lletja, com ara una bruixa. Els films d’explotació són pel·lícules fetes amb pressupost baix que aprofiten un element o tema concret, sovint morbós o sensacionalista, per atreure públic, com ara el sexe (sexploitation) o la violència, però també l’aspecte racial (blaxploitation) o, en aquest cas, el factor edat.

Podem trobar antecedents de psycho-biddy films (pel·lícules de velles boges) en un clàssic com Arsénico por compasión (1944), on dues encantadores avies es dediquen a matar homeless per pena; també, si m’ho permeteu, en la Senyora Bates de Psicosis (1960), si no fos que…

Però després de Baby Jane, vindrien molts altres títols que es van convertir en icònics: Canción de cuna para un cadáver (1964), Te espera la muerte, querida (1965), El aniversario (1968), El caso de Lucy Harbin (1964), ¿Qué le pasa a Helen? (1971) o ¿Quién mató a tía Roo? (1972). Una combinació irresistible de decadència, terror i un punt de camp que només els 60 podien permetre. Aquestes pel·lícules, però, van permetre que grans actrius com Bette Davis, Joan Crawford, Shelley Winters o fins i tot Tallulah Bankhead poguessin seguir treballant o tornar a la gran pantalla en una època en què les actrius tenien data —o millor dit, edat— de caducitat.

En aquesta llista hi hauríem d’afegir, sense cap mena de dubte, el personatge de Minnie Castevet interpretat per Ruth Gordon a La semilla del diablo (1968), en què Gladys Lily sembla directament inspirada. Ruth Gordon també va personificar un altre personatge de vella excèntrica, però en aquest cas, sense maldat i encantadora de veritat: Maude Chardin a la deliciosa comèdia contracultural Harold y Maude (1971).

Als anys 80, aquest tipus de cinema gairebé va desaparèixer, deixant pas al terror adolescent i a un nou estereotip femení dins del gènere: les final girls prenen el protagonisme, mentre que les dones madures passen a secundàries, relegades a cameos o papers de fons. La vella bruixa perd terreny, i amb ella la capacitat d’encarnar l’excés i la complexitat que la feia fascinant.

El segle XXI ha portat un canvi prometedor. Les dones madures reapareixen amb una gran varietat de rols, més respectuosos i polièdrics. Encara podem trobar, dins el terror, personatges com la vella Pearl a X (2022), clara hereva de la tradició hagsploitation, una vella boja de presència aterridora que precedeix personatges com Gladys Lily.

Però més enllà del gènere, s’aprecia un canvi realment rellevant: drames, comèdies, thrillers i musicals mostren dones grans sexualment actives, intel·ligents i atractives per si soles. Figures com Meryl Streep, Cate Blanchett, Isabelle Huppert o Juliette Binoche representen aquest canvi d’estereotip i un nou model femení per a les generacions futures.

Gladys Lily forma part d’una tradició que avui es pot revisar des d’una mirada irònica i moderna. Però la vella bruixa ja no està sola. Al seu costat hi ha dones madures estupendes que sedueixen, provoquen, dominen l’escena i brillen mentre ens recorden que l’edat no és el límit. Pearl i Gladys, però també les grans actrius contemporànies ens mostren que la bogeria, l’excés i la seducció poden conviure amb la intel·ligència, l’autonomia i la força magnètica d’una dona madura.