CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Després d’Estiu 1993 i Alcarràs, Carla Simón tanca la trilogia familiar amb Romeria (2025). Partint del realisme que associem al seu cinema, la directora comença a inspeccionar un terreny més experimental, sobretot en el suggerent tram final d’una pel·lícula honesta i emotiva.

Com en els altres dos films, Romeria parteix de l’autoficció. La pel·lícula s’inspira en el diari de la seva mare, de manera que converteix l’experiència íntima en matèria narrativa. El film, com el seu nom indica, es desplega com un autèntic pelegrinatge —una romeria— a la recerca de la identitat pròpia i el llegat familiar.

Simón reconstrueix la memòria familiar amb plena consciència del dispositiu cinematogràfic que està desplegant. En aquest sentit, el film mostra la tensió entre vida i representació, entre els records i la seva posada en escena. Així, Simón ens està parlant també del cinema i de la creació com a eina per documentar i reconstruir la memòria familiar i social.

El fet que la protagonista enregistri amb una càmera de vídeo els espais que van ocupar els seus pares funciona com una declaració sobre què significa fixar i transmetre la memòria a través del cinema.

Igualment interessant és entendre Romeria com el retrat de l’esperit d’una època —els anys vuitanta, amb la seva vitalitat i amb l’ombra de les drogues i la Sida— i el silenci col·lectiu que ho envoltava.

A nivell formal, Simón combina el naturalisme que associem al seu cinema amb moments d’una gran potència simbòlica, els que es despleguen durant els flashbacks de la vida dels pares, de bellesa simbòlica, i amb número musical inclòs. Simón, que culmina la seva història familiar, sembla indagar ja en noves formes de seguir fent cinema.

Romeria és, clarament, la culminació de la trajectòria de Carla Simón: una manera d’entendre l’autoficció com a pont entre la intimitat i la història col·lectiva, i el metacinema com a eina per convertir la vida pròpia en memòria compartida.