CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Aquest impressionant retrat amb impressió de gelatina de plata ens mostra les llegendàries actrius de cinema mut Lillian i Dorothy Gish. La foto és del 1964 i està feta per la fotògrafa Diane Arbus al Carl Schurz Park de Nova York per a la revista Harper’s Bazaar. Arbus va captar les famoses actrius quan la Lillian tenia 71 anys i la Dorothy 66. M’agrada la foto perquè la fotògrafa les retrata fidel al seu característic estil cru i íntim, molt allunyat de les amanerades fotografies de Hollywood que ens mostraven les germanes Gish com a heroïnes victorianes.

Molts anys abans d’aquesta imatge, Dorothy i sobretot Lillian Gish van ser les grans muses del director D.W. Griffith, qui va establir moltes de les bases del llenguatge cinematogràfic modern. En els orígens del cinema, aquestes actrius van representar l’estereotip de la noia innocent i patidora que tanta fortuna va fer a l’època.

Les germanes Gish van arribar al cinema per necessitat; després que el seu pare abandonés la família, van començar a actuar al teatre amb 6 i 4 anys respectivament per ajudar la seva mare a pagar les factures.

Una cosa va portar a l’altra i del teatre van fer el salt al cinema quan aquest art encara no comptava ni 15 anys d’història. Les germanes van debutar en un curt de Griffith titulat An Unseen Enemy (1912) i després vindrien els grans rols que escriurien la història del cinema mut.

Lillian, de les dues, va ser la que va aconseguir els èxits més importants, entre ells els clàssics Lirios rotos (1919) o El nacimiento de una nación (1915) A la seva època va ser considerada la primera gran dama del cinema i va destacar pel seu estil dramàtic i emocional. Va ser la primera actriu a disposar de poder de decisió a Hollywood per triar els projectes, els directors i els actors amb els quals volia treballar.

La seva impressionant carrera superaria sense traumes l’arribada del sonor i s’allargaria 75 anys, amb títols tan emblemàtics com La nit del caçador (1955), Duelo al sol (1946) o Retrato de Jennie (1948).

Va fer el seu últim gran paper als 93 anys, a la meravellosa Las ballenas en agosto (1987), al costat de Bette Davis i Vincent Price. La Lillian va viure fins als 100 anys, el testimoni vivent més longeu de la creació del setè art.

Dorothy, que va morir molt abans, el 1968, tenia un talent natural per a la comèdia i la pantomima. Tot i que va fer papers dramàtics com a Las dos huérfanas (1921) o The Cardinal (1963), el públic l’estimava especialment en rols més lleugers i entremaliats. Sovint ha quedat eclipsada per la fama de la seva germana, però pot presumir d’haver estat una de les actrius més ben pagades i populars de la seva època.

Les germanes Gish van ser autèntiques pioneres que van definir el cinema quan encara s’estava inventant. Van saber transformar la fragilitat de les seves primeres heroïnes en una fortalesa professional inaudita, i es van saber adaptar a una indústria canviant amb una dignitat i una longevitat artística admirables.