CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

És inevitable pensar en la Maria Antonieta (2006) de Sofia Coppola en veure Los últimos días de Maria Antonieta (Gianluca Jodice, 2024), una pel·lícula, tot sigui dit, de títol enganyós, ja que està tan o més centrada en els últims dies de Lluís XVI que de la seva díscola reina. De fet, el títol original francès, Le Déluge, és molt més acurat, ja que ens anuncia la crònica d’un col·lapse inevitable, d’aquell “diluvi” que havia d’esborrar l’Antic Règim.

Dit això, els vint anys que han passat entre l’influent film de la Coppola i aquesta nova proposta ens parlen també de com el nostre món ha evolucionat. En els temps foscos en què vivim avui en dia, ja no sembla tenir sentit una aproximació festiva i colorista a les disbauxes de Maria Antonieta, i s’escau més una obra austera, fosca i serena com aquesta, on la festa s’ha acabat i la realitat s’imposa.

Jodice recrea aquests últims dies del rei deposat de França amb gran elegància i rigor històric. Ho fa en una bella obra de cambra que se centra en els personatges i els diàlegs. Els reis es passegen per palaus desmantellats i habitacions ròniques, arquitectures que il·lustren aquesta caiguda dels déus. Com en la biografia de Maria Antonieta d’Stefan Zweig, el film també empatitza amb els monarques defenestrats i qüestiona, tot i que tímidament, l’autèntic èxit de la revolució que els va portar a la guillotina. Lluny d’idealitzar el canvi social, Jodice ens mostra la seva cara més gris, burocràtica i deshumanitzada.

De gran bellesa visual, el film es sustenta en les grans interpretacions de Mélanie Laurent i, sobretot, de Guillaume Canet, qui, malgrat l’horrible pròtesi que porta, ofereix una encarnació de Lluís XVI realment commovedora. Això queda palès, especialment, en l’escena de la conversa amb el seu botxí. Aquest és un moment clau on es fa evident que el triomf de la guillotina ja no es planteja com una victòria de la llibertat del poble, sinó com la instauració d’una nova maquinària de poder igual de deshumanitzada.

***

PD: adjunto la crítica de María Antonieta que vaig escriure en el seu moment per la revista Valors