A Filmin podeu veure una petita meravella titulada El amigo silencioso, de la directora hongaresa Ildikó Enyedi. D’entrada, el seu principal atractiu és que tingui com a protagonista al mític actor de Hong Kong Tony Leung i una petita aparició de Léa Seydoux. Però a mesura que avança la pel·lícula, ens adonem que l’autèntic protagonista de la història és un arbre. I també un gerani. I moltes altres plantes que apareixen durant el metratge. Tant és així, que als títols finals, després dels noms dels actors, surten acreditades totes les plantes, començant pel majestuós arbre centenari de l’espècie Ginkgo biloba, una de les més antigues del món i símbol de resistència i memòria viva.
La història es desenvolupa a l’Antic Jardí Botànic de la Universitat de Marburg (Alemanya) i s’explica en tres èpoques diferents. Comença amb un neurocientífic oriental convidat a fer una recerca, i que es veu confinat al campus durant la covid. La segona història, al 1908, ens parla d’una de les primeres dones que van estudiar biologia i que descobreix la seva passió per la fotografia botànica. I d’aquí saltem al 1972, on un jove de sensibilitat poètica descobreix la forma de comunicar-se amb les plantes a través de sensors. Més enllà del temps, el mateix ginkgo actua com a fil conductor invisible entre aquestes tres vides, i ens recorda que mentre els humans travessem els nostres moments de crisi, lluita i canvi constant, l’arbre roman immutable i ens observa pacientment.
Tot i ser una ficció, la directora i guionista es va basar en estudis reals sobre la percepció vegetal i la neurobiologia de les plantes, treballs que han demostrat la capacitat de la flora per a reaccionar i comunicar-se amb el seu entorn.
En aquest sentit, és molt bonica la subtrama de Tony Leung i el vigilant de la universitat, que malgrat una hostilitat inicial i no entendre’s amb l’idioma, acaben trobant la forma de comunicar-se.
També l’escena de la dansa expressionista (Ausdruckstanz) al bell mig del bosc, que recull un corrent que va sorgir a principis del segle XX com a rebel·lió contra la rigidesa del ballet clàssic, i que precisament promovia el retorn a la naturalesa i a les lleis orgàniques del moviment.
Amb uns enquadraments acurats, un disseny de so hipnòtic i una mirada atenta a la bellesa de petits detalls, la pel·lícula adapta el seu ritme al de la vida vegetal, en un exercici narratiu i estètic ple de poesia i d’emoció, que us farà venir ganes de sortir al jardí i saludar les vostres plantes.
I si us interessa aquest tema, us recomano el llibre La vida secreta de las plantas, de Peter Tomkins i Christopher Bird, editat per Capitán Swing. A l’exposició que es va fer al CCCB fa uns anys titulada Ciència Fricció recordo que també es parlava d’aquest tipus d’experiments que demostren que les plantes es comuniquen i ens observen. Aquí podeu seguir llegint coses que he escrit sobre el tema.
Deixa un comentari