En els crèdits finals del documental sobre Marianne Faithfull Broken English hi sona la cançó Don’t Go, inclosa en el que va ser el darrer àlbum de la cantant, Negative Capability. Faithfull va dedicar aquesta cançó a dues persones estimades, que havien mort recentment: Anita Pallenberg i Martin Stone. La lletra és un lament per la seva pèrdua, però també l’acceptació de la seva absència i de la vulnerabilitat de la vida. És una forma fantàstica de tancar aquest documental tan poc convencional que, més enllà de repassar la trajectòria d’una artista singular, posa èmfasi en la importància de la memòria i el record.
Dirigit per Jane Pollard i Iain Forsyth, el documental -projectat a l’In-Edit i disponible a Filmin- se surt de les convencions del gènere documental musical més típic i proposa un dispositiu disruptiu i transgressor, amb un mínim fil argumental ficcionat (amb Tilda Swinton i George MacKay), per oferir un retrat íntim i alhora retre un homenatge a una figura que, gràcies també al film, es reconeix ja com a referent indiscutible de la música del segle XX. Figures com Beth Orton, Courtney Love o Suki Waterhouse hi apareixen interpretant alguns dels seus temes.
Jo, com moltes altres persones, vaig tenir les primeres notícies de Marianne Faithfull per la seva relació amb Mick Jagger i la famosa polèmica de la festa on la van detenir, suposadament, drogada, despullada i enrotllada en una estora. El documental en parla, és clar; com també de l’addicció a les drogues i l’alcohol que Faithfull va aconseguir superar. Però sobretot intenta anar més enllà dels tòpics i la llegenda urbana per relatar, amb imatges d’arxiu, una vida molt més interessant, plena d’aportacions culturals, de girs i de reinvencions. Del folk al new wave, del rock a Kurt Weill, de la música al cinema, de la guitarra acústica a l’orquestra simfònica, la carrera de Marianne Faithfull ens parla d’una persona que ha estat capaç de connectar amb totes les èpoques, absorbir-les i crear a partir de totes aquestes influències.
Tot i els problemes de salut derivats del covid, Marianne Faithfull va participar activament en aquest projecte que es va filmar poc abans de la seva mort, i de fet, el film recull la que tristament es convertiria en la seva última actuació pública. És un moment absolutament electritzant: amb una veu trencada i dificultats per respirar, Faithfull interpreta, acompanyada per Nick Cave al piano, la cançó Misunderstanding, que parla de com la falta de comunicació i els malentesos poden aïllar i destruir les relacions humanes i de com l’amor actua d’antídot i contrapunt.
És un altre dels temes inclosos en el seu darrer àlbum, Negative Capability, un disc impressionant i commovedor, considerat per la crítica com una de les obres mestres de la seva darrera etapa, i que destaca per la seva honestedat. Marianne Faithfull es mostra vulnerable i ferida i, alhora, increïblement forta. El títol del disc prové d’un concepte del poeta John Keats que descriu la capacitat de l’ésser humà de viure en la incertesa i el dubte permanent sense intentar buscar-hi una lògica. I això és exactament el que fa ella en aquestes cançons: acceptar el dolor i la vellesa tal com venen, mirar la mort de cara i celebrar, una vegada més, la vida.
Deixa un comentari