DA FILM FEST 2024

Aquí us deixo apunts ràpids i idees disperses de les pel·lícules que he vist aquest any al Festival de Cinema d’Autora de Barcelona.

Inauguració d’altura

Vaig seure al segon pis de la sala Paral·lel 62 per veure Segundo premio, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta que va i no va sobre Los Planetas, però que emociona com les seves cançons i que ens retorna al segle XX i a la manera de fer pelis dels anys 90. Ni Gus Van Sant hagués filmat millor una elegia tan trista i tan bonica dels anys de la nostra joventut

Les alegries que ens dóna Hong Sangsoo

Les pel·lícules de Hong Sangsoo són com tornar a casa: espais familiars, rostres coneguts, situacions quotidianes, gairebé rutinàries. Directors de cinema, actors, gent anònima menjant i bevent soju i parlant de res en concret fins que de sobte, es produeix la màgia. Això és el que esperes i això és el que hi trobes, i per això intento ser sempre fidel a la cita amb el director coreà que acostuma a presentar sempre noves pel·lícules al DA.

Aquest any se n’han vist dues: In water “la desenfocada” i El nostre dia.

In Water. Efectivament, és una pel·lícula desenfocada. Com igual de desenfocat està el seu protagonista, un actor que vol fer un curt amb dos antics companys de classe: un director de fotografia amateur i una actriu. Volten per una platja sense idea ni plan. No passa res. Fins que es produeix la màgia, i el film -que dura una hora- es converteix de cop en un metarelat i una trista història de falta d’amor, tot en el minut final. És una meravella.

El nostre dia. Aquesta està enfocada, i segueix la típica estructura de les pelis del Hong Sangsoo. Gent que arriba a casa d’algú, es posen a jalar i a beure, i arriba una tercera persona que també s’hi afegeix i parlen de tot i de res. En aquest cas mostra accions paral·leles, a casa d’una actriu que acaba de tornar de Corea i al pis d’un poeta a qui fan un reportatge. Hi surt la Kim Min-hee, que té un monòleg explicant el que sembla la seva història amb el Hong, que és el més bonic i honest de la pel·lícula. Això, i l’imperdible zoom sobre el gat.

Un xupito de soju per celebrar la grandesa de les petitíssimes coses.

La relació dels humans amb els animals

Snow Leopard (Pema Tseden, 2023) La pel·lícula pòstuma del director tibetà Pema Tseden ens parla, de forma amable i amb un puntet màgic, sobre la relació entre els humans i els animals salvatges.

Un equip de TV es desplaça fins a les muntanyes d’una regió xineso-tibetana per fer un reportatge sobre l’aparició d’una pantera de les neus. L’animal ha quedat atrapat en el tancat d’uns pastors, que no la volen alliberar fins que el govern no els compensi per la mort de diversos moltons. La reivindicació pragmàtica del pastor contrasta amb la mística d’un monjo capaç de connectar amb l’ànima de l’animal. Quina ha de ser la nostra relació amb aquestes bèsties?

Una cosa que m’ha agradat molt d’aquesta pel·lícula és la reflexió sobre la nostra pròpia relació amb les imatges: els pastors, que odien la pantera que tenen al seu davant, queden absolutament fascinats per la bellesa d’uns vídeos de Youtube d’aquestes panteres en el seu hàbitat natural. I el monjo fotògraf que vol retratar la pantera, somia en convertir-se en una per poder-se fer selfies. Interessant proposta.

Nuri Bilge Ceylan ens parla de la lleugeresa del ser

Sobre la hierba seca (Nuri Bilge Ceylan, 2023) és la pel·lícula que més m’ha agradat del DA 2024. I també la més llarga que hi he vist: 197 minuts que passen com si res sota la neu en un remot poble de la Turquia profunda. Un mestre d’escola que anhela el trasllat a la ciutat, capeja com pot el conflicte amb una alumna (cosa que permet emparentar aquesta peli amb Sala de profesores) i un triangle amorós que també implica el seu company de pis i una amiga víctima d’un atemptat. Petites històries sobre la lleugeresa del ser, les seves envejes i resentiments, relatades a partir de llargues converses en les que ve de gust acomodar-se.

Destaquen especialment dos moments: quan la pel·lícula trenca amb el naturalisme del relat per mostrar-nos l’artifici del rodatge; i l’existencialista epíleg “sobre l’herba seca” on m’hi va resonar molt fort el monòleg final de Dublinesos. La pel·lícula em va encantar. Molt.

Lisandro Alonso provoca desercions, però a mi em va agradar

Eureka (Lisandro Alonso, 2023) comença com un western amb un Viggo Mortensen guapèrrim fent de cowboy solitari i venjatiu, i Chiara Mastroianni com a El Coronel controlant la llei al salvatge oest. De sobte, la pel·lícula fa un gir i ens trobem a l’actualitat, en plena reserva india a Dakota, amb una sèrie de personatges d’arrel indígena i amb una forta crisi identitària, que van desapareixent de la mateixa manera que, crec que ens diu Lisandro Alonso, desapareix la seva cultura i la seva emprempta en la història.

Com totes les pel·lícules d’aquest director argentí, Eureka és també lenta, llarga, difícil, per moments incomprensible i avorrida. Per això la gent acostuma a marxa massivament i no és la primera ni la segona vegada que ho veig. Però tot i això, em va semblar interessant el que intentava dir-nos i no ho veig tan lluny del que ens explica l’Scorsese amb els assessins de la lluna: el cinema, la ficció, no ha fet justícia als indis americans.

Slow cinema, però que molt slow

Abiding nowhere (Tsai Ming Liang, 2023). Davant els 160 minuts del rollo de Cristi Puiu, els 79 minuts de meditació zen de Tsai Ming Liang son tota una benedicció. Com sempre, a mig camí del videoart i amb una pel·lícula que és més una peça de museu, el director taiwanès ens hipnotitza amb una proposta d’slow cinema sobre la meditació andante d’un monjo budista (Lee Kang-sheng, com sempre) voltant mooolt però que moooooolt lentament per Washington.

Hi ha una acció paral·lela amb un altre personatge en la seva vida quotidiana, però aquí l’autèntic interès recau en el deambular zen del monjo a un ritme desaccelerat que tots necessitaríem en la nostra vida. Potser per això aquesta proposta resulta tan hipnòtica, relaxant i fascinant. Feia molt de temps que no tenia aquesta sensació d’haver parat realment i d’haver-me pogut fixar en totes les coses que passen (o no passen). Pura teràpia.

Apunts dispersos sobre La chimera

-Un Orfeo als inferns buscant la seva Eurídice (Monterverdi ho confirma)

-Una crítica a l’avarícia desbocada del capitalisme

-La Rohrwacher com l’última parada del neorrealisme italià

– Ressonàncies fellinianes i algunes cites literals (l’escultura que vola, les pintures que s’esborren….)

-Hauríem de crear més comunitats matriarcals

-Els trovadors: el de Verdi i els que canten la història de l’anglès

-Josh O’Connor, entre Belmondo i Mastroianni, espectacular!!!

I un altre dia parlem dels jerseis i les faldilles que porta Carol Duarte i la resta del vestuari.

Pel·lícules que no he entès

Behind the mountains (Mohamed Ben Attia, 2023). Drama tombant cap al thriller amb toc de realisme màgic, sobre un home amb problemes mentals que se suposa que “sap volar”. Comença com una peli dels Dardenne, amb un aire de cine social, i desemboca en una seqüència de tensió amb un segrest en una casa. No dic que la peli no enganxi, perquè enganxa; però no entenc la suposada paràbola del vol: Va sobre la salud mental? Hem d’entendre una altra cosa? No sé.

Music (Angela Schanelec, 2023). Adaptació postmoderna de la tragèdia d’Èdip, imitant l’estil raruno del nou cinema grec, amb imatges molt netes i transparents que contrasten amb l’opacitat de la proposta. La pel·lícula va d’una primera part en silenci total fins al tram final on la música i les cançons expressen la transformació del protagonista. M’hi he esforçat perquè tenia a priori tots els elements perquè m’agradés. Però és que és tan críptica, hermètica i elíptica que no, la veritat és que no m’ha agradat.

MMXX (Cristi Puiu, 2023). El director romanès de referència representa que ens presenta un gran fresc sobre la pandèmia a Romania a través de quatre històries, la majoria de gent entre borde i agobiada parlant per telèfon en plano seqüències, en unes situacions que tenen un interès molt relatiu, o és que jo no les vaig entendre, que és el més probable. La quarta història, que parla de la prostitució i el tràfic d’òrgans i se surt totalment del to anterior, resulta més comprensible i també molt més crua. Però com a conjunt em va costar trobar-li un sentit a tot plegat. Tampoc vaig entendre el mini segment que relliga les quatre històries. Però em vaig quedar fins al final dels 160 minuts que dura la cosa, això sí.

Tanta forma per no dir res

Critical Zone (Ali Ahmadzadeh, 2023) trenca els esquemes que poguem tenir sobre el cine iranià, amb una posada en escena al·lucinògena i sorprenent. Destaca pels seus flipants moviments de càmera i per la creació d’un espai sonor que fascina i agobia per igual. Llàstima que tot plegat es posi al servei d’una història de drogates d’ínfim interès, encara que pugui resultar molt transgressor a Iran. Tanta forma per no dir res, al menys, a mi.