La primera pel·lícula de la nova distribuidora Stendhal Films és també l’opera prima de la directora sueca Mika Gustafson. El film explica la història de tres germanes que van dels 7 als 16 anys i que viuen soles a casa després que la mare les hagi abandonat, i que han de robar i organitzar-se com poden per tirar endavant.
El punt de partida recorda al de ‘Nadie sabe’, de Hirokazu Koreeda, però aviat en la pel·lícula de Gustafson es pot veure que la intenció de la directora va cap a una altra banda, on la denúncia social queda en segon terme i es prioritza el relat emocional i la posada en escena moderna i esteticista. En aquest sentit, ‘Paradise is burning’ s’acosta més als universos femenins que habiten al cinema de Sofia Coppola que no pas al realisme social i de denúncia.
No deixa de sorprendre, no obstant, que una història de marginalitat com aquesta ens arribi de Suècia, potser desvetllant les ombres dels països que imaginem socialment exemplars.
Les protagonistes del film, tres actrius no professionals, i en especial la germana gran, interpretada per Bianca Delbravo, aporten frescor i carisma a aquesta pel·lícula que intenta mostrar el viatge emocional d’una adolescent que lluita conservar un fals paradís domèstic al preu que sigui al mateix temps que experimenta la seva pròpia descoberta del món.
Cinema i altres urgències 