Els directors de la nova fornada del cinema portuguès s’estan desvetllant com uns grans narradors d’històries, en el sentit més ampli de la paraula. El cas més paradigmàtic, tal i com podem comprovar aquests dies amb l’estrena de la seva trilogia Las mil y una noches, és el de Miguel Gomes: històries dins d’històries per fer un retrat social del Portugal de la crisi a partir de la barreja de gèneres, del drama a l’humor passant pel surrealisme i la poesia.
Molt menys ambiciosa, però d’alguna manera igual d’interessant, és la proposta de Rita Azevedo Gomes, que a La venganza de una mujer adapta un relat de Jules Barbey d’Aurevilly en un format que transita de la pintura al teatre, i de la contemporaneïtat a l’adaptació d’època, per explicar-nos la història d’un dandy en decadència marcat per la història d’una dona marcada, al seu torn, per una delirant història d’amor.
La venganza de una mujer és un d’aquells films estranys i difícils de veure, tant per la seva proposta estètica poc convencional com per una estrena discreta en sales minoritàries –s’ha d’anar a repescar al cinema Zumzeig-. Però val la pena fer l’esforç per apartar-se per un moment de les convencions, i per deixar-se seduir per la seva artificiositat deliberada, que recorre a la impostura teatral, l’esteticisme pictòric i l’artilugi literari per emocionar-nos amb el gust d’explicar històries i colpir-nos amb una terrible història d’amor i venjança.
Cinema i altres urgències 