[Article publicat a la secció Tendències de la revista Valors]
“Si pogués formar part d’un grup que decideix tenir fills en comú, em satisfaria la idea”. Les declaracions d’Anna Gabriel a Catalunya Ràdio van servir fa uns dies per posar sobre la taula un debat que va a més: el dels nous formats afectius i familiars que es deriven dels temps líquids en què vivim.
Lògicament, no va faltar qui de forma més o menys intencionada va mal interpretar aquestes paraules i les va fer servir com a artilleria per carregar políticament contra la diputada de la CUP. Però també van tenir una altra conseqüència: uns dies després, el veterà periodista Salvador Alsius revelava en una entrevista a El Periódico que fa quaranta anys que viu en una comuna.
Alsius explicava que ell i cinc companys d’estudis més se’n van anar a viure plegats l’any 75 –una època d’eclosió de comunes similars a tot Europa, de hippies i de les ganes de llibertat que a l’estat espanyol portava la fi del franquisme- i que aquest inusual format de convivència ha aconseguit perdurar fins el dia d’avui. Aquesta comuna està integrada per tres parelles que han portat a aquest món un total de sis fills. No està tant lluny del model familiar plantejat per la diputada cupaire, i prové d’un personatge que difícilment ningú pot titllar d’antisistema.
El tema ja no va de pràctiques sexuals més o menys liberals. La societat està donant senyals d’un canvi estructural que, mica en mica, sembla que va guanyant visualització. Potser encara no hi ha un terme concret per definir-ho, però el que sembla obvi és que el model de família tradicional no respon del tot a les necessitats afectives, econòmiques, socials i culturals del segle XXI. Avui podem trobar alternatives als matrimonis tradicionals: parelles separades amb la custòdia compartida dels fills, parelles homosexuals amb fills, parelles hetero que han decidit no tenir-los, mares solteres, comunes i “tribus” familiars i també, relacions poliamoroses.
El “moviment” del poliamor també guanya força, amb partidaris d’aquest model afectiu que promou les relacions de més de dues persones al mateix temps, que poden conviure o no, però on totes les persones involucrades han pactat, coneixen i estan d’acord amb la situació. És un pas més en la revolució sexual que comporta canvis en l’afectivitat, la convivència i els rols socials.
El poliamor, és una moda passatgera o una tendència que s’acabarà normalitzant? Potser és aviat per donar respostes, però ja hi ha qui ha començat a plantejar les possibilitats. Així, per exemple, a la pel·lícula de Paco León, “Kiki, el amor se hace”, es planteja una relació consentida a tres bandes entre un noi i dues noies. A la recent novel·la de Roc Casagran, L’amor fora de mapa, es planteja un model similar entre dos homes i una noia. No sembla una casualitat. És evident que la geografia sentimental està canviant, i que cal definir un nou mapa per a aquests nous models afectius i familiars.
Cinema i altres urgències 