Com abordar la biografia d’una autora com Emily Dickinson, que en una vida de reclusió autoimposada, va fer una transferència d’emocions i sentiments als seus poemes? Recórrer als seus textos sembla l’única manera possible, segons es dedueix dels bons resultats que li ha donat al director Terence Davis. En el seu film Historia de una pasión (A quiet passion), aborda la figura de la gran poetessa americana a partir de la seva obra, fent que la paraula tingui més pes que els fets d’una vida sublimada a través de la poesia.
Els poemes d’Emily Dickinson articulen la narració d’aquest biopic poc convencional, que reconstrueix escenes de la vida de la poetessa només per intentar explicar l’origen d’alguns dels seus textos més emblemàtics, i que prefereix centrar-se en la sonoritat dels seus poemes. Potser per això, fins i tot els diàlegs entre els personatges tenen una càrrega literària que els allunya del realisme i els acosta al món interior de l’autora: una dona rebel i independent, amb unes idees avançades al seu temps, que incapaç de trobar un lloc en la puritana i conservadora societat americana de mitjans del segle XIX, va optar per la reclosió i l’aïllament social fins convertir-se pràcticament en un fantasma.
La casa familiar és l’escenari d’un film que busca la teatralitat per mostrar una Emily Dickinson dolorosament conscient d’un talent que no se li va reconèixer mai en vida –només va aconseguir veure publicats set o vuit poemes de la seva ingent producció-. És també una dona que, incapaç de fer aflorar les emocions reprimides, canalitza els sentiments no viscuts a través de la poesia. Resulta interessant la mirada a la naturalesa ambigua de la seva amistat amb la desvergonyida i seductora Vryling Buffam i la fascinació pels sermons reverend Wadsworth, dos episodis que semblen explicar bastant les opcions vitals que va prendre Emily Dickinson. A partir d’aquí, la pel·lícula entra en una espiral de dolor i mort que defineix també la seva poesia.
Una dona que va viure al marge del seu temps, la personalitat de la qual és difícil també d’entendre en el nostre segle. Terence Davis sembla haver-ho entès així, i ha optat per fer una reconstrucció cinematogràfica d’aparent classicisme que, no obstant, se surt de les convencions. El millor homenatge a la figura i l’obra d‘Emily Dickinson.
Cinema i altres urgències 