El marit d’Eleanor i el pare de Sofia

Sofia i Eleanor Coppola amb Francis Ford al fons

Les dones de la família Coppola s’han hagut de fer fortes per destacar per sobre la gran figura de Francis Ford.

No devia ser fàcil per a la jove Sofia, que als anys noranta va haver aguantar les crítiques per haver estat “col·locada” pel seu pare en un dels papers claus d’El Padrino III. Però la “fillíssima” va saber renéixer de les cendres de les crítiques fulminants i avui, amb una filmografia aplaudida unànimement i convertida en la segona dona directora que guanya al Festival de Cannes, li passa la mà per la cara per mèrits propis al seu famós pare.

O potser hauríem de dir “el pare de Sofia”?

Tampoc ha d’haver estat fàcil ser la companya de Francis Ford, a tenor del que podem deduir d’aquest petit divertimento ple d’ironia que és París puede esperar. No només és la pel·lícula amb què Eleanor Coppola, companya del director, reclama la seva visibilitat després de dècades tapada per l’enorme i colossal ombra de l’autor dels padrinos y Apocalipse Now. És que a més a més Eleanor ha fet el pas al primer pla als 80 anys.

I perquè no?

Com a “víctima” de la seva època, Eleanor s’ha fet seva aquella dita anacrònica que diu que darrera d’un gran home hi ha una gran dona. Anacrònica, perquè avui, les grans dones no s’han d’amagar darrera grans homes, ni tan sols cal que se situïn al seu costat, sinó que poden ser grans per si mateixes, brillar elles soles, i posar-se sota la llum del focus sense necessitat d’una figura masculina que les legitimi.

Més que l’exemple del seu marit, Eleanor ha seguit el de la seva filla, i als 80 anys ha entrat amb tot l’esplendor que es mereix al primer pla de les dones directores.

La seva primera pel·lícula de ficció –perquè en la seva trajectòria hi ha uns quants documentals- es clou amb un primer pla de Diane Lane mirant a càmera mentre degusta un bombó de xocolata. Una imatge de gaudi culpable amb el que Eleanor Coppola ens ho dit tot sense dir res.

Resultat d'imatges de paris can waite

La pel·lícula, una feel-good movie amb poquíssimes pretensions artístiques, explica la història de la dona d’un famós productor de cinema que viu permanentment enganxat al mòbil, sense fer-li cas a ella excepte quan necessita saber on ha deixat els mitjons nets. Mentre el marit està de viatge de negocis, ella empren un altre itinerari acompanyada d’un soci d’ell, que la porta en cotxe a través de les carreteres franceses.

Un viatge gastronòmic, ple de seducció i plaer pels sentits, copes de vi, fotografies i quadres impressionistes. Un plaer lleuger i superficial com aquesta pel·lícula més interessant pel que diu del que passa fora de la història que no pas per la seva trama en sí. I el que ens diu és que Eleanor vol fer sentir la seva veu, vol donar a conèixer el seu nom.

No ha de ser fàcil, no, fer sentir la pròpia veu entre els èxits del grandíssim Francis Ford Coppola, i també de la seva filla Sofia, i fins i tot els del seu altre fill Roman (director i productor), la seva cunyada l’actriu Talia Shire i el seu nebot postís Nicolas Cage. Eleanor Coppola ha hagut d’esperar fins a tenir-ne 80, però ho ha aconseguit.

Llàstima que Alma Hitchcock no arribés a temps. Altres dones ho faran.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s