Per ser una pel·lícula de terror, Verónica m’ho ha fet passar molt bé. Potser té a veure amb el fet que l’acció té lloc l’any 91 i la protagonista és una nena de 15 anys, que si fa no fa és el que jo era l’any 91. I en aquella època tot això de la ouija i els misteris de l’ocult tirava molt, no pas a mi que sempre m’han fet respecte aquestes coses, sinó així en general.
Trobo del tot entranyable que la protagonista de la nova pel·lícula de Paco Plaza es compri el taulell de la ouija en un col·leccionable per fascicles. No sé vosaltres, però els col·leccionables van ser, per mi, una font inesgotable i valuosa d’accedir a coneixements diversos en l’era prewikipèdia i preGoogle. Jo mai vaig fer una col·lecció de misteris de la cosa oculta però si d’història del rock i de cinema negre i de grans clàssics de Hollywood i si ara puc presumir de cultura cinematogràfica i musical, segurament és gràcies a aquella inversió setmanal que hi va tenir molt a veure.
Però tornant a Verónica. Que una pel·lícula tan tremendament aterradora –fa molta por, en sèrio- em provoqui aquesta simpàtica nostàlgia de la meva joventut diu molt, crec, del secret del seu èxit. Que és el mateix que explica l’èxit d’una sèrie com Stranger Things o del telèfon vintage Nokia 3310.
La generació X ha resultat ser una generació de nostàlgics consumistes, disposats a gastar en aquelles coses que ens recordin la nostra joventut amb simpatia i color, i això és justament el que fa Verónica, encara que sigui en clau de pel·lícula de terror terrorífica. Però és un terror viejuno, d’una altra època. Com les cançons de Héroes del silencio, que el cinema espanyol sembla que vol revaloritzar –recordeu la conya amb aquest grup a Pagafantas.
D’una altra època semblen també els ensurts, les aparicions, amenaces i truquillos diversos que Paco Plaza, màster en el tema, ha fet servir per fer-nos saltar de la butaca. I el millor del cas és que tot funciona, i funciona molt bé. Referències a Carrie, a El exorcista, a Poltergeist i a totes aquelles pelis de terror que els de la meva quinta vam “patir” en primera persona i que ara ens encanta “re-patir” de la mà d’un dels directors de referència del gènere de terror a casa nostra.
Cinema i altres urgències 