La recuperació dels anys 80, nostàlgia o negoci?

Un dels fenòmens de l’estiu, sens dubte, ha estat la sèrie de Netflix Strange Things.  Creada pels una parella de germans guionistes, els Duffer Brothers, la sèrie ens transporta a un petit poble americà on la tranquil·litat es veu alterada per la desaparició d’un nen en estranyes circumstàncies, i l’aparició en paral·lel d’una misteriosa nena amb poders paranormals. És una sèrie de misteri i ciència ficció que juga hàbilment amb els elements per mantenir la tensió i l’interès al llarg dels seus episodis i que fa que, quan acabi, desitgem amb ganes enganxar-nos a la segona temporada, que Netflix ja s’ha preocupat d’anunciar ràpidament.

Quins són els elements que fan d’Strange Things una sèrie amb tan de ganxo? Els protagonistes: una colla de nens que passen l’estiu entre les bicicletes i les aventures dels jocs de rol. L’etern enfrontament entre el capità de l’equip de l’institut i el marginat. El sheriff amb cor, la mare soltera que lluita per salvar els seus fills. I els dolents, malvats d’una sola peça, sense matisos, que fan tan fàcil reduir la història a una lluita entre el bé i el mal. I tot això, ambientat a la dècada dels anys vuitanta, molt abans de l’existència de telèfons mòbils, xarxes socials, internet, trendings tòpics i móns digitals.

En resum: Strange Things és una sèrie de misteri i aventures com les d’abans, com les que van triomfar a la dècada dels 80, amb títols de referència com Los Goonies, Cuenta Conmigo, Poltergeist, ET i tantes altres. Aquests són els referents amb que juguen els Duffer Brothers i que han aconseguit enamorar una legió de fans amb un perfil comú: van ser el públic d’aquestes pel·lícules i ara, convertits en “quarentons”, són el target perfecte per a una operació de revival tan efectiva com aquesta.

No és pas l’única. Els anys vuitanta ja fa temps que s’han convertit en objecte de negoci. El fenomen “Yo fui a EGB”, nascut com a pàgina de Facebook i convertit en web i llibre, proposa un recorregut nostàlgic pels costums, usos, marques, cançons i programes que van marcar tota una generació. La seva versió catalana seria “Jo també veia Bola de Drac”, que recupera els referents sorgits de TV3, des de dibuixos animats a sèries i personatges populars. També el secret de l’èxit del cinema Phenomena-Experiences es basa en la mateixa estratègia: un cinema que rememora l’essència dels cinemes de barri, aquells que tenien moqueta i feien sessions dobles, aquells on vam veure Els goonies i Indiana Jones.

El mercat ha trobat un camp per explotar amb aquests quarentons nostàlgics. Amb una generació de millenials i ninis amb problemes per trobar feina, els que avui sobrepassen els quaranta s’han convertit en (pràcticament l’únic) públic amb poder adquisitiu. Molts d’ells s’han convertit en pares i mares, i el repte d’educar en valors als seus fills. I en un temps d’incerteses i crisis com l’actual, recorren als seus propis referents d’infantesa per compartir amb els seus fills.

No hi ha dubte que la cultura popular dels anys 80 transmetia uns valors i una creativitat que moltes vegades es troba a faltar, i en aquest sentit, la seva reivindicació pot ser una bona notícia. Però també cal tenir present que, molt probablement, aquells que vam viure la nostra infantesa, adolescència i joventut durant la dècada dels 80 vam ser també la primera generació de consumidors actius. I el mercat sap que la nostàlgia dels temps passats (amb les seves marques comercials incloses) és una emoció poderosa, i que si tota una generació està disposada a pagar per reviure-la, perquè no convertir-la en objecte de consum.

[Article publicat a la Revista Valors del mes d’octubre]