El plaer de deixar-se meravellar

WonderstruckLes històries de dos pre-adolescents amb força coses en comú –són sords i han perdut els pares- s’entrecreuen en el Nova York dels anys 30 i els 70 per fer possible una meravella: la de la nova pel·lícula de Todd Haynes, “El museo de las maravillas (Wonderstruck)”que sense assolir el nivell de subtilesa del seu film anterior, “Carol”, ens presenta una obra elegant, delicada i emotiva que es converteix en tot un gaudi pels sentits.

Haynes s’ha basat en una novel·la visual de Brian Selznick, el mateix autor d’Hugo Cabret, que ja va adaptar al cinema Martin Scorsese. Els dos films tenen en comú la figura del nen “abandonat” pels adults i la capacitat de meravellar-se amb artefactes com el cinema, els telescopis o les andròmines d’un gabinet de meravelles. Precisament la història agafa aquesta idea, la dels gabinets de curiositats que van proliferar durant el Reinaxement, i que van desembocar en la creació dels museus d’història natural.

“El museo de las maravillas” és potser una pel·lícula més mel·líflua que d’altres de Todd Haynes, però d’alguna manera fidel i coherent a plantejaments argumentals i estètics d’un director que ha anat polint i depurant el seu estil, fent-se cada vegada més i més elegant, però que mai ha deixat de parlar dels mateixos temes, sovint històries crues que queden dissimulades sota un món de bellesa fascinant i elegància exquisida.

Els dos nens protagonistes viuen infanteses difícils, amb els pares absents i la sordesa que els portarà a meravellar-se amb els espectacles visuals que es despleguen davant d’ells: les pel·lícules mudes, l’univers observat des d’un telescopi, el moviment de la gran ciutat, els llibres i les rareses acumulades en el museu de les meravelles on tots dos aniran a parar de forma atzarosa, meravellosa.

Haynes ens convida a mirar-nos el món, la seva pel·lícula, amb la mirada meravellada d’aquests dos nens, i aconsegueix fascinar-nos amb les seqüències en blanc i negre ambientades a l’any 27 o l’aire documental que dóna al Nova York dels any 70; amb la reconstrucció d’una pel·lícula muda que ret homenatge a “El viento”, de Victor Sjostrom; o amb les sales del decimonònic museu de ciències naturals. També amb les referències a David Bowie i amb una banda sonora de Carter Burwell, que pren el seu màxim protagonisme en la seqüència de la fugida a Nova York dels dos nens, dues accions paral·leles que tenen lloc amb cinquanta anys de diferència, i que es converteixen en un bonic homenatge de Haynes al cinema mut i al melodrama.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s