Busqueu Rodin a la wikipèdia

Confesso que la pel·lícula sobre Rodin em feia una mandra infinita. Ni el personatge ni la seva obra han estat mai sants de la meva devoció i, a mesura que he anat coneixent més detalls de la seva relació amb Camille Claudel, Rodin se m’ha anat fent més i més antipàtic.

I aquesta tendència del cinema francès a voler consagrar els seus grans artistes reconsagrats amb presumptes “films d’art” tampoc és que sigui un incentiu a priori per deixar tot el que fas i córrer cap al cinema.

L’única cosa que em cridava l’atenció era el seu director, Jacques Doillon, l’anterior film del qual, Mis escenas de lucha, em va agradar força. Al final, però, va ser l’entusiàstic comentari sobre la pel·lícula que va publicar Núria Vidal al seu blog allò que m’ha fet anar a veure aquest Rodin. Ja avanço que no comparteixo el seu entusiasme, tot i que de la pel·lícula alguna cosa sí que em va interessar.

Li sobren, això sobretot, els diàlegs pretensiosos i inversemblants posats en boca dels personatges com única solució per il·lustrar-nos sobre la importància i transcendència de la figura en qüestió. Rodin afirmant de sí mateix “mis esculturas tienen demasiada vida” o la Claudel recitant-li de memòria la ressenya de no sé quin crític perquè veiem com d’aplaudit va ser Rodin en el seu moment em van semblar moments de vergonyeta aliena.

En canvi, em va agradar la manera de presentar Rodin i Camille Claudel confrontats un amb l’altre, la inestabilitat de la seva relació i el seu deteriorament, en una mena de batalla que sembla una mena de continuació de “Mis escenas de lucha”. També està ben trobada la manera com la pel·lícula mostra, encara que la deixem de veure a ella, com la influència d’un en l’altre es va perpetuar en el temps. Llàstima que no entrin en més detalls sobre la vida i el trist final de l’escultora, en el que sembla que Rodin hi va tenir bastant més cosa a dir que la que mostra aquest film.

Però més enllà d’això, aquest biopic és poc més que un vehicle per enaltir una glòria nacional francesa que va ser capaç de superar els seus propis demonis interns i externs i extreure’n una obra que va transcendir la seva persona i la seva època. Això queda molt clar veient Rodin, però també llegint la wikipèdia, que és el principal problema que tenen tantes i tantes aburrides hagiografies cinematogràfiques. També aquesta. No aporten res.

L’estructura de la pel·lícula, per episodis sense pràcticament context i plena de salts temporals, és a estones interessant, tot i que no acaba de funcionar i, sobretot quan desapareix el personatge de Camille Claudel, que porta el pes de la trama principal, la resta comença a fer-se més tediós i pesat. Massa simple el retrat de la dona de Rodin, Rose Beuret, i tirant a ridícul l’episodi eròtico-festiu de les models amb l’escultor. L’epíleg japonès, en canvi, no està malament i projecta el personatge cap al futur: fàcil, però funcional.

En definitiva, alguns (pocs) encerts inesperats en un biopic de relatiu interès, més enfocat a vendre’ns la grandeur del personatge que a explicar-nos res de nou.

PD: Recupereu la pe·lícula sobre Camille Claudel de Bruno Dumont amb la Binoche. Molt més interessant!