Coses vistes a l’Atlàntida Film Fest

Aquests dies estic veient i comentant a les xarxes algunes pel·lícules de l’Atlàntida Film Fest que he vist a la versió online del festival a Filmin. De Pequeño cuerpo, que em va agradar molt, en parlo aquí, i en aquest altre post recomano dues pel·lícules que parlen de literatura i sexe: Quiero hablar de Duras (Claire Simon, 2021) i Amando a Highsmith (Eva Vitija, 2022). De la resta que he vist, deixo aquí els comentaris a mode de resum.

Bruno Reidal (Vincent Le Port,2021)

El que més impressiona de la incomodíssima Bruno Reidal, opera prima de Vincent Le Port, és l’elegància, austeritat i serenor amb que es fica dins la ment d’un assassí i ens fa viure i entendre el seu imparable impuls criminal. Potser és aquesta elegància el que impedeix que deixem de mirar-la malgrat el trasbals que provoca.

La violència molt explícita de l’escena del crim no és res comparat amb la cruesa dels pensaments que torturen i, finalment, també mouen el protagonista a matar únicament pel plaer de fer-ho. El film és terrorífic en el sentit que ens fa viure les motivacions que empenyen aquest assassí, inspirat en un personatge real de la França del 1900 que va deixar escrit un diari amb tot el seu testimoni personal.

Extraordinari treball dels tres infants i adolescents que fan de Bruno Reidal en tres edats diferents. Extraordinaris de veritat. De moment, aquesta ja és de les meves preferides de l’Atlàntida.

After Blue (Bertrand Mandico, 2021)

Pel·lícula inclassificable, però en coherència amb el que ja hem vist de Bertrand Mandico (Cahiers du Cinema va triar el deliri queer Les garçons sauvages com la millor pel·lícula del 2018). Ciència ficció post-apocalíptica, western femení, deliri pseudoeròtic banyat de colors i filtres. Una Barbarella digital, un Matthew Barney en hores cursis… Al Tarantino li encantaria segur. Les pistoles amb marca de bolsos molen bastant.

Atlantide (Yuri Ancarani, 2021)

Atlantide proposa un inusual retrat de la Venècia d’extrarradi amb una original combinació de documental, ficció i poema visual. Enquadraments màgics, neons que ho impregnen tot i postes de sol de postal, techno i hip hop per acompanyar tràvellings que marquen la cadència d’un film de final hipnòtic. Flipant!

Justqu’ici tout va (Francesc Cuéllar, 2022)

Interessant debut com a director de cinema de l’estrella teatral emergent Francesc Cuéllar, en un film breu però intens i amb tocs d’autoficció. El film es planteja com una conversa tensa -amb algun moment potser una mica afectat- entre el director d’una pel·lícula “petita però honesta” i una actriu que es nega a fer una escena de sexe. I a través de la discussió s’exposa, precisament, un dels grans dilemes dels creadors: honestedat vs ambició artística, i els límits que cal posar per no vendre’s a allò que no ens defineix.

Girl Picture (Alli Haapasalo, 2022)

Aquesta pel·lícula enamora amb la seva combinació de drama generacional i comèdia romàntica lgtb, unes protagonistes amb carisma i la forma d’anar traient temes com la sexualitat femenina, la depressió, els primers amors, les relacions familiars, l’amistat… I a més, és una coming-of-age que no passa a l’estiu, per variar

Broken Keys (Jimmy Keyrouz, 2021)

Drama edulcorat sobre un pianista que intenta sobreviure a Isis en una ciutat indefinida d’Orient Mitjà. Personatges sense fissures, fotografia cuidada, música sensiblera. Tot molt amable i correcte, per agradar a tothom i no ofendre a ningú. La seqüència del final, molt increíble, però la millor de tota la peli. El prota, un guapèrrim, això sí.

Rhino (Oleh Sentsov, 2021)

Oleh Sentsov és un director ucraïnès que molts vam conèixer pel seu activisme polític i enfrontament contra les autoritats russes, que va acabar amb la seva detenció i empresonament. A Filmin ara podem veure Rhino, una pel·lícula que va iniciar just abans del conflicte de l’Euromaidan i va quedar aturada fins ara.

Rhino és una pel·lícula de gàngsters de segona, que rep influències directes i està plena d’homenatges a “Uno de los nuestros“, especialment durant la primera meitat del film. A la segona, amb un gir de la trama, la violència va en augment fins al final redemptor. La trama s’ambienta a l’Ucraïna post-soviètica dels anys 90, cosa que defineix l’estètica d’un film que destaca especialment pel llarg pla seqüència que resumeix la infantesa i joventut del protagonista.