Coses vistes a l’Atlàntida Film Fest (II)

Continuo amb els breus comentaris de pel·lícules vistes a l’Atlàntida Film Fest de Filmin. Podeu recuperar els comentaris anteriors en aquest altre post i llegir algunes reflexions sobre la pel·lícula Rose aquí.

Una femmina. Código de silencio (Francesco Costabile, 2022)

Superb drama criminal sobre el rol de les dones dins els clans familiars de la ‘Ndrangheta calabresa, centrat en una jove que vol venjar la mort de la seva mare a mans de la seva pròpia família. Film d’una sobrietat imponent, de diàlegs shakespearians i preciosa fotografia de clarobscurs i desenfocaments, on els rituals -religiosos, socials i criminals- queden puntejats pels esclats de violència continguda. La presència de la protagonista i la força de la seva mirada és difícil d’oblidar. Una pel·lícula extraordinària.

Un político honrado (Roni Aboulafia, 2020)

Documental que repassa la trajectòria d’Ehud Olmert, primer ministre d’Israel entre 2006 i 2009, que va intentar promoure un acord de pau amb Palestina, i que va caure en desgràcia després de ser acusat i finalment condemnat a presó per corrupció. La primera part del documental ens situa en el context polític, i pot resultar un pèl feixuc si no estem molt al cas de política israeliana. Però si deixeu passar la primera hora, tindreu recompensa: a la segona part, el documental es converteix en un autèntic culebrot que inclou traïcions, ambicions personals, enveges familiars i molt més, mentre reconstrueix els processos judicials que va afrontar Olmert i desvetlla els interessos personals que van intervenir en tot plegat. La secretària arribista i l’integrista jubilat, els meus personatges preferits.

Earwig (Lucile Hadzihalilovic, 2021)

Film visualment indiscutible, tal i com ens té acostumats la directora de breu però intensa i personal filmografia. Les certes infàncies i els ambients onírics continuen presents a Earwig, que fascina quan és un conte gòtic infantil amb nena de dentadura cronenberiana i filtres emboirats. Menys interessant el gir lynchià de tints psicoanalítics centrat en la figura del vigilant de la nena, tot i no perdre força visual. El principal problema radica en l’hermetisme de la història. És pràcticament impossible entendre de què ens està parlant, i molt menys veure-hi cap suposada metàfora sobre l’Europa del segle XX que alguns diuen que proposa. Per això ja tenim Europa, de Lars Von Trier.

Animals (Nabil Ben Yadir, 2021)

Reconstrucció crua, per moments insuportable, del primer crim homòfob registrat jurídicament a Bèlgica, dins la comunitat musulmana, i amb una mena d’epíleg que fa més trist i dur encara aquest assassinat.

Kung-fu Zohra (Mabrouk El Mechri, 2021)

Drama social sobre una dona víctima de violència masclista que gira cap a un homenatge post-tarantinià al cinema d’arts marcials de Bruce Lee. La idea pot ser curiosa, però la pel·lícula promet més del que realment ofereix.

Magnetic Beat (Vincent Maël Cardon, 2021)

Avorridot drama fraternal amb triangle amorós ambientat a la França dels 80. L’únic interès és la banda sonora amb temes new wave.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s