Com a pel·lícula, se li agraeix a Mamífera (Liliana Torres, 2024) que se surti de l’estil docu-realista que darrerament predomina en el cinema català i aposti per un format més clàssic de comèdia dramàtica o “dramèdia”.
S’han treballat els diàlegs, les situacions i molt especialment la interpretació dels dos protagonistes Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer (potser no tant del conjunt d’amigues). Són macos i encertats els inserts animats per il·lustrar les angoixes de la protagonista, una dona que ha de decidir si és mare o no tenint clar d’entrada que no vol ser-ho.
Potser se la pot trobar una mica plana i previsible en el seu desenvolupament, però tot i això, funciona molt bé per posar sobre la taula i obrir el debat sobre el tema que toca (amb el risc de despertar la bèstia i desfermar de nou una tromba de crítiques a aquesta opció de vida).
ALERTA SPOILERS
Més enllà de la pel·lícula, des del punt de vista personal i coneixent molt bé el tema del que parla, penso que Mamífera expressa bé les angoixes, pressions, comentaris, judicis i tòpics sobre les dones sense fills. Menys la qüestió de l’avortament, les he viscut, sentit i aguantat pràcticament totes, incloses també les realitats de les amigues que sí que volen o que tenen fills.
Afegiria que, malgrat que la pel·lícula necessita mostrar, amb la separació de la parella, la renúncia que implica el fet d’avortar per la seva vida personal, l’opció de formar una família estable sense fills també és possible.
CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives 
Deixa un comentari