CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

L’aparició de la figura del coordinador d’intimitat s’explica en gran part per fets com el que recupera Being Maria (Jessica Palud, 2024), que tracta sobre la presumpta violació que va patir Maria Schneider durant el rodatge de la mítica El último tango en París (Bernardo Bertolucci, 1972), i més concretament en la famosa escena de la mantega. L’actriu va explicar en el seu moment la situació que havia patit, però no se li va prestar gran atenció fins que no va sorgir el moviment “me too”. Llavors el seu cas va saltar amb força als titulars dels mitjans i va contribuir a dinamitzar també el debat sobre la filmació d’escenes de sexe al cinema.

El debat gira, en bona part, en si posar límits i coreografiar aquestes escenes mata o no la creativitat i el realisme. Un tema espinós, que implica factors tècnics i creatius, però també ètics. En aquest debat, encara hi ha qui defensa que improvisar pot generar moments més “autèntics” davant la càmera, però aquesta idea cada cop és més difícil de defensar, pels riscos de caure en situacions que vulnerin el consentiment d’algú. Llavors, la figura del coordinador d’intimitat hauria de servir per aconseguir escenes igualment intenses i versemblants, però basades en el respecte i diàleg previ, sense que ningú se senti traït o exposat, que és el que li va passar a Maria Schneider.  

La pel·lícula dedica bona part del metratge a reconstruir el rodatge del Tango, presentant a Bertolucci com un fantasma pretensiós i a Brando -interpretat per Matt Dillon, cosa que té certa gràcia- tancat en la seva pròpia bombolla. No queda massa clar, però se sobreentén entre línies, que la van agafar a ella pel paper precisament perquè era jove i innocent (i fàcil de fer amb ella el que calgués). L’escena de la violació està filmada des del punt de vista de l’actriu, per transmetre la incomoditat del moment.

Aquí es genera el dubte de fins a quin punt era necessari tornar a posar el focus en la recreació d’aquesta seqüència. Potser ajuda a entendre el que va passar i com ho va viure Schneider, però es pot córrer el risc de tornar a convertir-la en víctima davant la càmera. La frontera entre testimoni i revictimització és fina, i el film està carregat de bones intencions però no sempre sembla capaç d’aprofundir en el tema que planteja.

La segona part de la pel·lícula ens parla de les conseqüències que tot plegat va tenir en la vida de l’actriu. Marcada per un rodatge traumàtic, la seva imatge també quedaria determinada pel seu rol al Tango, i difícilment es va poder treure de sobre aquell pes, tot i haver protagonitzat altres films d’interès com El reportero, d’Antonioni; Toda una mujer (1979) o Las noches salvajes (1992). Veiem la seva caiguda en una espiral de drogues i autodestrucció i la seva relació amb la fotògrafa Joan Townsend.

Being Maria s’ha basat en les memòries de l’actriu que ha escrit la seva cosina Vanessa Schneider. Encara no he llegit el llibre, i per tant, no sé quina part s’ha passat a la pantalla i quina s’ha deixat sense adaptar, però segons la meva opinió, el que es mostra al film té un interès fins a cert punt molt relatiu.

El principal valor de Being Maria rau, com salta a la vista, en el tema de la violació i en la necessitat de posar l’experiència de Maria Schneider al centre del debat sobre el consentiment al cinema. Ara bé, com a obra cinematogràfica, se li troba a faltar profunditat i risc formal. És una pel·lícula convencional, amb una posada en escena plana i una recreació històrica poc inspirada. El resultat és una pel·lícula que fa el fet com a dinamitzador d’un tema d’actualitat, però que no aporta gaire des d’un punt de vista artístic ni narratiu.