
El cinema Maldà ha projectat aquest cap de setmana un interessant documental titulat Cecilia Bartolomé: Tan lluny, tan a prop, que recupera la memòria d’una de les pioneres del cinema espanyol i rescata de l’oblit una de les seves creadores més lliures i incòmodes. I, de pas, fa una revisió feminista de la història del cinema espanyol, especialment aquell que es va fer durant la Transició.
Nascuda a Alacant el 1943 i criada a Guinea Equatorial, Cecilia Bartolomé va ser una de les primeres dones diplomades a l’Escola Oficial de Cinematografia, al costat d’altres referents com Josefina Molina o Pilar Miró.
Tot i que podem trobar pioneres del cinema mut com Elena Jordi o referents com Rosario Pi i Ana Mariscal, seran les directores sorgides de l’EOC les que obriran realment un camí que trencarà amb els rols tradicionals de la indústria i establirà les bases d’una mirada pròpia i conscientment feminista. Tot i haver de picar pedra en un entorn masculinitzat i sota l’ombra de la censura, la seva irrupció va demostrar que les dones podien liderar projectes cinematogràfics amb un clar posicionament polític i una mirada transformadora.
Però la seva trajectòria va quedar marcada ben aviat per la censura, que va segrestar el seu mític curtmetratge Margarita y el lobo per la manera com abordava el tema del divorci. Bartolomé va quedar relegada als marges per obres tan incisives com el seu primer llargmetratge, ¡Vámonos, Bárbara!, considerat la primera pel·lícula feminista del cinema espanyol, o el seu documental sobre la Transició Después de… (No se os puede dejar solos i Atado y bien atado). Films que avui és obligatori recuperar i veure amb admiració pel seu valor documental i esperit crític.
El documental, dirigit per Giovanna Ribes i Alicia Martínez, acompanya una Bartolomé octogenària en diferents esdeveniments i conferències i també en converses privades amb el seu fill. També inclou algunes entrevistes amb el germà de Cecilia, José Juan Bartolomé, i personatges relacionats com el director de fotografia José Luis Alcaine, l’advocada Cristina Almeida, que apareix a Después de…; o l’actor Xavier Elorriaga, protagonista de Lejos de África, entre d’altres.
Lluny d’una nostàlgia complaent, la pel·lícula retrata una dona que conserva intacta la seva lucidesa i un humor esmolat, que parla clar per qüestionar les convencions establertes. Al film li criticaria potser l’estructura desordenada i poc polida, i la manca d’un fil conductor que pugui fer el relat més interessant. Però els testimonis que apareixen i, sobretot, la recuperació d’una filmografia tan singular, que s’analitza bastant a fons, compensen qualsevol altra mancança.
Les pel·lícules clau de Cecilia Bartolomé
Margarita y el lobo (1969)

La seva pràctica de graduació a l’Escola Oficial de Cinematografia és un curtmetratge musical que narra el procés de separació d’una dona jove en ple franquisme. Ho fa amb tècniques audiovisuals molt modernes a l’època, i amb un sentit de l’humor àcid i crític cap a l’Església i les convencions matrimonials. Per la seva mirada transgressora, la pel·lícula va ser immediatament segrestada per la censura i va condemnar Bartolomé a anys de silenci professional.
¡Vámonos, Bárbara! (1978)

Considerat el primer llargmetratge obertament feminista del cinema espanyol, aquest film segueix l’estela d’Alicia ya no vive aquí, un dels primers films d’Scorsese. Protagonitzada per Amparo Soler Leal, segueix una dona que decideix trencar amb un matrimoni infeliç i emprendre un viatge d’emancipació personal amb la seva filla adolescent en una Espanya que tot just estrenava la democràcia. De nou, per forma i tema, la pel·lícula confirma la modernitat de Bartolomé.
Después de… (No se os puede dejar solos i Atado y bien atado) (1981)

Codirigit amb el seu germà José Juan Bartolomé, aquest díptic documental és un testimoni indispensable i sense filtres sobre la Transició espanyola. Rodat entre 1979 i 1980, recull les tensions socials, el desencís i les protestes prèvies al 23-F, fet que va provocar que l’obra quedés bloquejada i segrestada durant més de dos anys abans de poder arribar als cinemes l’any 1983. Vist avui, ens aporta molta llum i claus per entendre coses tant de la societat espanyola de la Transició com de la dels nostres dies.
Lejos de África (1996)

Pel·lícula amb forts tints autobiogràfics que recupera la infància de la directora a la Guinea Equatorial colonial dels anys cinquanta. A través de l’amistat entre dues nenes, una d’espanyola i una d’africana, Bartolomé fa una mirada crítica i emotiva sobre el colonialisme i les diferències de classe.
Deixa un comentari