Civil War (Alex Garland, 2024) arrenca amb una premissa interessant: una guerra civil als Estats Units i uns periodistes que intenten arribar a Washington per entrevistar el president a punt de ser enderrocat. La història se centra en dues fotoperiodistes, cosa que fa pensar que la pel·lícula parlarà sobre el seu paper com a documentalistes del conflicte.
Però la cosa es comença a desdibuixar quan la trama desemboca en una successió de seqüències tipus videojoc plenes de violència bastant gratuïta i extrema. Algunes, a sobre, estilitzades al ritme d’una banda sonora de cançons rock. Hi ha escenes molt potents, to sigui dit, i el tractament sonor de tota la pel·lícula és força espectacular. Però fora de tot aquest impacte visual, et sorgeix un dubte: de què va Civil War?
De la suposada guerra no s’explica massa res. No sabem aquest president que volen entrevistar, de quin color polític és o què ha fet. No sabem quin posicionament tenen els periodistes fins que arriben al final i llavors, oh sorpresa!, prenen el partit dels “bons”. Un bons dels que no sabem res, només que són els bons.
El discurs antibel·licista es desmunta en el moment en què la pel·lícula celebra l’esteticisme de les escenes de guerra. La seqüència del Jesse Plemons posa els pèls de punta, però en negatiu. Els periodistes, amb els seus comportaments inexplicables, semblen tontos.
No hi ha cap manera d’extreure cap lectura sobre la situació política actual. Que una guerra civil, així en general, podria passar als Estats Units? Això és tot el que té a dir?
En fi. Que tot plegat es presenti de forma molt espectacular no vol dir que Civil War sigui una bona pel·lícula, o que tingui cap contingut. Entretinguda, pse. La gran distòpia que alguns hi veuen, per mi es queda molt curta.
Cinema i altres urgències 