Una sala d’estar és l’espai on col·lisionen dues forces oposades. La d’Estrella, una dona que s’acaba de quedar vídua i que troba un únic refugi tancada a casa, on viu amb la seva filla Leonor. La noia, en canvi, comença a despertar al món i el petit poble de províncies on viu se li fa petit: vol marxar a Londres per buscar un futur diferent que el sembla tenir predestinat, fent de planxadora com la seva mare.
La tensió entre aquests dos personatges és el motor que fa arrencar ‘Viaje al cuarto de una madre’, l’opera prima de la realitzadora Celia Rico, i amb la que ha aconseguit captivar el públic i recollir uns quants premis, entre ells el premi de la Joventut a San Sebastián i el Gaudí pel guió i per les dues actrius protagonistes.
Si una cosa destaca de ‘Viaje al cuarto de una madre’ és, sense cap mena de dubte, les interpretacions de Lola Dueñas i Ana Castillo, que aporten una seva desarmant naturalitat als seus personatges, ens fan empatitzar de seguida amb ells i ens permeten entendre la càrrega que arrosseguen sense pràcticament ni moure ni un dit.
És la màgia d’aquesta pel·lícula tan gran en la seva senzillesa, que és capaç de dir-nos moltes coses sense pràcticament cap acció, amb uns diàlegs mínims, oferint-nos tan sols alguns esbossos i detalls de la vida d’aquestes dues dones i mostrant-nos poc més que la presència (i absència) dels personatges dins els espais de la casa. Dins aquestes habitacions s’hi palpa l’anhel de vida i la necessitat del dol, l’alegria i la tristesa, les distàncies que uneixen i separen a mare i filla, i el pas del temps que inexorablement ho canvia tot.
Cinema i altres urgències 