Les seductores

De vegades m’agradaria que m’agradessin molt més les pel·lícules de Sofia Coppola. Després d’haver vist El seductor de Don Siegel, esperava amb candeletes La seducción, però la veritat és que m’ha deixat bastant indiferent i molt a favor de la versió protagonitzada per Clint Eastwood i Geraldine Page l’any 71.

Encara que La seducción s’hagi basat presumptament en la novel·la de Thomas P. Cullinan i no en la pel·lícula de Siegel, la realitat és que els dos films tenen massa coses en comú per no pensar que la Coppola s’hauria proposat un joc similar al que va fer Gus Van Sant amb la seva revisió pla per pla de Psicosis de Hitchcock. Però no, la directora ha fet aportacions pròpies per apropiar-se de la història i portar-la al seu món femení, un món que sota l’aparença fràgil i delicada oculta repressions i perversions diverses.

A ningú se li pot escapar l’evident connexió entre La seducción i la seva opera prima Las vírgenes suicidas, i també amb la seva mirada al món de Maria Antonieta, totes elles dones atrapades en móns de color de rosa que intenten dissimular els estralls que la repressió social i sexual causa en elles. No he llegit la novel·la en que es basa The Beguiled però aquest tema del desig sexual reprimit està present també en el film de Don Siegel, així que entenc que la cosa ve d’origen, i que és indubtable que casa plenament amb les inquietuds de la Coppola.

Fins a cert punt em semblava divertit i lògic que la realitzadora volgués treure-li pes a la presència masculina i explicar la història posant l’èmfasi en la mirada femenina. Però vist el resultat, no m’ha acabat de convèncer. Amb aquesta opció, Coppola ha rebaixat el paper del soldat unionista –el seductor del film original- fins a deixar-lo com poc més que una titella en mans d’aquestes dones aïllades i reprimides, que embogeixen pel seu propi desig sexual fins a la barbàrie final. Com a reflexió resulta interessant, però en la lectura de la Coppola em fa l’efecte que elles s’acaben mostrant com unes histèriques assassines mentre l’home queda més o menys disculpat dels seus actes.

Quan el paper el feia Clint Eastwood, el personatge era molt més pervers i manipulador. Personalment m’interessa molt l’enfocament que ens mostra el procés del soldat que sedueix per supervivència i s’acaba convertint en un abusador aprofitant-se de la debilitat d’aquestes dones. Al film de la Coppola, el mateix personatge interpretat per Colin Farrell actua amb molta més prudència i d’alguna manera s’acaba convertint en víctima de les dones, com si ell no hagués fet res. Per descomptat, la Coppola ha esborrat tot el rastre de pederastia, violacions, incestos i fantasias eròtico-religioses que sí que estan en la pel·lícula de Siegel i que, què voleu que us digui, fan que aquella pel·lícula resulti, al capdavall, molt més interessant.

Reconec que hi ha coses que sí m’agraden de La seducción. Tenen a veure sobretot amb la creació d’una atmosfera gairebé onírica, on el temps sembla haver-se suspès, la guerra és només un ressò darrera una neblina i la vida està atrapada entre els arbres de la plantació i les habitacions de la casa. També m’agrada com la mirada es passeja pels objectes domèstics, els mobles, les tasses, els brodats, els vestits, d’una manera que a mi em va fer pensar en els Dublinesos de John Huston. Però l’exercici de creació de l’atmosfera no és per mi, en aquest cas, suficient.